Deu minuts després de començar em sentia com si em conduíssin per un museu colossal, en una d’aquelles visites que es fan ara en 3D als cinemes. Sobre la monumental plataforma ondulada afloren obres d’art: imatges genuïnes, la bellesa de la nuesa humana o escenes manllevades de les parets de museus com la Lliçó d’anatomia de Rembrandt o Les espigadores de Jean-François Millet. Gairebé totes, això sí, pintades i esculpides sobre el vals del Danubi blau de Johannes Strauss, que apareix o desapareix com si es tractés de marea alta i marea baixa. The Great Tamer no es tracta d’una història de l’art express, tot i que n’està impregnat, sinó una exposició en viu sobre l’home, les seves arrels, la por a la mort, la por al més enllà, la seva terra, l’agonia de la vida. Dimitris Papaioannou, el domador i director de l’espectacle, ens instal·la en les seves composicions, caminant d’una a una altra a un tempo ceremoniós, mooolt ceremoniós.

Un home caminant de cap per avall amb unes sabates de les que en creixen arrels, un home despullat estirat inert al terra, una dona que camina majestuosa amb les cames de dos homes com si fos una critura mítica, espigues de blat llençades al terra com fletexes, un astronauta, cossos que s’esforcen en sortir a la superfície com si fossin brots, parts del cos desmembrades per l’escenari. El tempo i el naixament de les imatges a The Great Tamer em recordava a escenes de Tarkovski, connexions místiques entre formes i el transcurs del temps. D’altres escenes insòlites desprenien una ironia digna d’Italo Calvino com el moment en el que apareix un home enguixat de dalt a baix. Quan l’altre home en escena l’allibera de l’armadura de guix, el primer es vesteix i se’n va impassible amb la seva motxilla. La lliçó d’anatomia, es transforma en natura morta i de la natura morta en un gran banquet. Grotescament fascinant.

Els cossos desmembrats i/o recompostos a “lo frankenstein” em recorden a les obsessions sobre la mort del poeta John Donne, que especulava molt sobre el més enllà i el dia del judici final. Què li passaria a la seva persona si l’enterraven en una fossa comú? Com es recompondria el seu cos si els seus ossos estaven barrejats amb els d’altres? Visions pantenoses amb tantes dosis de trascendència com vanalitat. El tempo ceremoniòs, la transició entre escena i escena, els intèrprets brillants –quina presència!– confirmen que Papaioannou, il·lustrador de formació, és un gran domador d’imatges vives. Ara bé, l’espectacle em va resultar massa llarg i redundant, potser pel tempo o potser perquè després d’una hora i mitja ja em costava seguir les al·legories.