Fosca, gèlida i al límit de la iconoclàstia. Així és la proposta escènica de Xavier Albertí a Ricard III. Escenografia bastida de metall i metacrilat; estricte dol en el vestuari, només trencat tímidament per una joia de sobri disseny que llueix cada actriu. Il·luminació tènue, grandiloqüència d’un espai que també funciona com a mena de túnel d’un temps que vol ser l’actual gràcies a l’ús de la càmera en directe, recurs no gaire reeixit per la manca d’intencionalitat, i la projecció deforme que tampoc va més enllà de l’ornament. Piano de cua presidint l’escena buida, com el tro serrat al qual aspira amb ànsia el protagonista.

A nivell formal, aquest Ricard III podria haver estat una proposta trencadora fa uns anys; ara, però, ja respira clàssica. L’espectador ha de posar tota l’atenció per seguir la història i deixar-se emportar per la complexa xarxa d’intrigues, crims, amors i desamors, veritats i mitges mentides que Shakespeare va teixir en un dels seus textos menys representats a la nostra cartellera, ara en adaptació de Lluïsa Cunillé. Ara bé, la fredor global de la posada en escena va calant en la platea a mesura que avança l’obra i, tot i que el gaudi amb la paraula és indiscutible, s’agraeixen els moments musicals per no caure en el tedi.

El monòleg inicial de Lluís Homar, ja augura una interpretació estratosfèrica, com les que li hem vist en els darrers temps. Un treball al servei del malvat, la caracterització del qual s’allunya del mite shakespearià per apropar-nos al cadàver trobat en un pàrquing el 2013, és a dir, menys deformitat grotesca i més bellesa de la malaltia. El seu Ricard III, encertat en la ràbia i en l’humor, és un in crescendo que esclata a l’escena final, l’instant més emocionant de tota la funció. El principal atractiu del muntatge rau doncs en el seu protagonista, en l’oportunitat de poder veure Julieta Serrano en forma als 84 anys, en el moment del duet Oriol Genís – Roger Casamajor quan han de cometre un crim o en la verbalització del dolor d’Anna Sahun.