La Tetralogia La sang de les Promeses , en té quelcom de demostració de fins a quin punt, de vegades el desig de voler portar una mica més lluny aquells aspectes en els qual ha brillat el teu talent i insistir potser també una mica  massa en ells, et pot jugar una mala passada. Wajdi Mouawad, va començar el cicle amb la molt notable “Littoral”, un text en el qual es troben ja condensats tots els grans temes que seguiran recorrent la seva obra. I d’aquell “Littoral” amb rerafons tràgic però tocat encara d’una notable lleugeresa , va passar a la tragèdia en estat pur de “Incendis”, ara per ara  l’obra mestra del -d’altra banda – magnífic autor de “Selus” o “Soeurs”. Però, i abans de perdre’s en uns “Cels” també desmesurats, Mouawad va practicar amb “Boscos” el que em sembla precisament un exercici de desmesura tràgica portat fins l’extrem. Es diria que, a “Boscos”, Mouawad assaja la possibilitat de crear la mare de totes les tragèdies ( amb una obra que, precisament, en va sobrada de mares i més mares) , i de presentar el dolor que resumeix  tots els dolors, anant de guerra en guerra al llarg de a la vora segle i mig, entre incestos  i promeses aparentment  no complertes que deixen marcades les generacions següents, i que fins i tot poden reaparèixer amb la forma d’un os que, en realitat ( això ja ho entendreu quan veieu l’espectacle) no és altra cosa que una metàfora d’amor. La poètica forçada del text, li resta alhora aquella capacitat d’emoció que Mouawad generava en els dos primers lliuraments de la Tetralogia. Però , per sort, Broggi i  el grapat d’excel·lents intèrprets de La Perla 29 creuen prou fermament en l’obra com per acabar creant a partir d’ella un espectacle notable en molts aspectes, dotat de força dramàtica i capaç ( i no és poca cosa) d’ajudar-te a  no perdre mai el fil entre els constants salts temporals del text.