A la Biblioteca de Catalunya les grades tornen
a ser plenes i els espectadors, malgrat les gairebé 4 hores de funció, tornen a
sortir amb l’ànim torbat. El triangle Mouawad (autoria), Genebat (traducció), Broggi
(direcció) fa diana altre cop, encara que sigui una mica esbiaixada.

Amb Boscos
es tanca el cercle de La sang de les promeses (tetralogia que integra Litoral, Incendis, Boscos i Cels), d’unes promeses que enllacen i
uneixen amb un fil tan prim com resistent, que escanya i salva alhora, diverses
generacions que, més enllà de la genètica, comparteixen unes mateixes empremtes
–malaltia, pèrdua, engany, descobriment…– fruit d’un destí advers que gairebé
sembla ancestral.

Ludivine, Luce, Aimée i Loup són les dones que
vertebren una història que cal ser explicada per poder ser entesa; dones que
donen la vida per salvar una altra vida, configurant una teranyina cada cop més
densa que culmina a la segona part, que s’allarga innecessàriament, perquè el
missatge ja era clar i perfectament transmès.

És l’excel·lent treball d’interpretació del
nombrós grup d’actors (Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Xavi Ruano, Sergi
Torrecilla i Ramon Vila, en un dels seus millors papers) i actrius (Marcia
Cisteró, Marissa Josa, Cristina Genebat, Clara de Ramon i Carol Rovira), que
Oriol Broggi dirigeix amb encert i una gran sensibilitat, el que ens permet
endinsar-nos, sense perdre’ns, en aquests boscos de les dues guerres de
l’Europa actual i veure els arbres que els configuren. Sota les veus dels
diversos personatges, tots ells despleguen la tristesa més pregona, exhalen el patiment
 més intens, la incomprensió, la ràbia…
i emeten el crit més terriblement adolorit. Finalment, però, enmig d’aquest
dolor també neix el petit bri d’esperança de qui ha comprès que li pertoca trencar
el fil.