Després dels impactants i enlluernadors Incendis Mouawad ha retornat amb insistència reiterada al gènere tràgic per pouar en els forats negres de l’existència humana. Una tetralogia concebuda amb la corpulència de la tragèdia antiga, també amb el ‘patos’ obsessiu i l’excés com a pulsió. La qüestió és que, vist Incendis, la resta, i particularment Boscos, no van més enllà (es pot anar més enllà?), i el déjà vu s’instal·la en la memòria. Això no treu que la fondària èpica i l’esgarrifança anímica segueixen deixant l’espectador garratibat en gairebé quatre hores d’espectacle a la recerca d’unes arrels de pèrdua, abandonament i, sobretot, dolor. Una dolor còsmica, que travessa els horrors bèl·lics dels segles XIX i XX, i que ens escup a la cara la seva agreujada continuïtat en el present. Magnífica actuació d’un inspirat equip actoral sota la batuta de Broggi.