Sí, em vaig perdre. No ho nego. Em vaig passar la primera part d’aquesta magnànima obra intentant seguir l’entrellat d’algú que busca les seves arrels i es pregunta pel seu arbre genealògic. Segueixo apassionat la trama com si d’un thriller es tractés, o fins i tot com un culebrot; i alhora, com un relat devastador de l’Europa del segle XX.

En el descans, però, me n’adono i canvio de tàctica. El que interpreto que vol Mouawad i potser també el director Oriol Broggi, és que ens deixem anar, per què ja ens ho van explicant (entenc que, a la segona part, de forma excessiva i també innecessària), i que ens fixem més en l’emoció que ens pugui causar aquesta gran història. I aleshores el cervell deixa pas al cor i, en efecte, em deixo portar per aquesta història de vides donades, vides perdudes i vides salvades. I em deixo portar per una grandiosa posta en escena, amb canvis constants d’època, com si d’un gran pla seqüència es tractés, i també per unes esplèndides interpretacions. De tots, sense excepció, onze personatges i una quarantena de papers. Gran obra, amb alguna particularitat, i quatre hores (quatre) de teatre en majúscules