La universalitat del mite de Frankenstein, que
va molt més enllà de la novel·la escrita per Mary W. Shelley fa gairebé
dos-cents anys, no ha espantat Felipe Cabezas i la Sala Fènix a l’hora de portar
aquest monstre literari a escena. La nova producció del petit teatre del
carrer Riereta ha assumit el repte i els riscos que podia comportar recrear la
borrascosa vida de l’autora, la gènesi de l’obra que l’ha fet cèlebre o, fins i
tot, retalls del seu argument (esquitxat de referències cinematogràfiques) en
un espai de les dimensions de la Fènix, i ho ha resolt amb èxit. Perquè el que
havia de ser un handicap es converteix en un avantatge: Cabezas i el seu equip saben
treure profit de la proximitat amb el públic i, flirtejant amb el cabaret
literari, tirant de recursos com la música en directe i els titelles,
aconsegueixen crear l’atmosfera propícia per endinsar-nos en les vivències més
personals, emocionalment i intel·lectualment, de Mary Shelley. En cap moment, la
magnitud del mite i de la personalitat de l’autora sobrepassen una proposta
íntima, intensa que, a més, posa llum sobre alguns detalls poc coneguts que van
seguir a la publicació de l’obra mestra de Shelley (excel·lent treball de
documentació).

Això no significa, en absolut, que l’espectacle
tingui una simple vocació documental: a banda de l’estimulant posada en escena o de la diversitat de registres –de la malenconia al deliri–, Mary
Frankenstein Shelley convida a reflexionar al voltant de la creació literària
com a exercici d’alliberament personal, com a manera d’exorcitzar dimonis i
monstres interiors. Bravo.