És molt bon punt de partida trobar punts en comú entre la vida desventurada de Mary Shelley amb la creació del seu Frankenstein literari. Hi ha molt punts en comú que hi ajuden, certament. És encertat, també, convidar els espectadors al saló de la casa d’estiu de Lord Byron, en un estiu rarament plujós, on l’avorriment es mira de compensar amb el despropòsit sexual i, finalment, un concurs de litearatura extrem. El recurs de les ombres (amb unes il·lustracions gore de còmic espectral) i el video final són bones aportacions a aquesta mena de creació feta a peces. Com el mateix Frankenstein. I, és clar, la seva aparició, d’una patètica realitat (que espanta, fa compadir i diverteix alhora) esdevé un element clau en l’escena. Són, doncs, tot bons elements que han de sumar en una proposta que hauria de ser magnètica. Però falla la voluntat de ser massa explícit, de completar la informació amb continus matisos, que encallen l’obra. No es deixa que els actors es facin seu el personatge. Hi ha un tremendisme que sona massa fictici i que allunya l’espectador del saló i de tot allò que s’està convocant. És difícil trobar l’equilibri entre la informació sucosa i la necessitat que un espectacle respisi per si sol. La decisió de direcció ha estat la de traslladar un excés d’informació que cau desordenada, com un bosc romàntic, que no sap lluir les seves escultures, caigudes en l’oblit, enimg de tanta bardissa. Aquest desordre, sí, remet bé al temps en què es va escriure la peça i, segurament, a la manera de viure d’aquests bohemis aristòcrates que planyien perquè l’altre els hi pagués els deutes més trivials. Però l’espectador es perd, es distancia i, en prou feines, es commou del dolor de Mary Shelley que convioca tots els seus fills morts en avortaments naturals en aquest Frankenstein literari, espectral, tràgic, fràgil i violent alhora. Un avortament natural més que cobra vida i fa tremolar les bases d’una societat massa absorta en el seu talent i gens preocupada en la gana i misèria que regnava arreu.