MOMA Teatre, de Valencià, torna a la cartellera de Barcelona per presentar una versió molt pura de L’oncle Vània de Txèkhov. Certament, la versió de Rodolf Sirera permet que la peça es passi en una sola part (d’unes dues hores de durada) sense gaire aportació extra. És una raspallada prou neta, quje no fa ferida ini indaga en gaires esquerdes que l’apropin a l’actualitat. 

No és poc, veure una posada en escena ben feta amb uns personatges que teixeixen complicitats amb el públic, sigui mandrejant o fent veure que es redacta l’assaig definitiu. O lamentant-se dels malalts i dels arbres que s’esllangueixen sense que hi hagi cap inidici de progrès social. El dilema dels amors no correspostos s’insinuen amb una il·luminació que pretén donar una certa penombra a l’escena (les projeccions de motius naturals són apagats i enfosqueixen els rostres) i també acústic (sense microfonia i parlant sense projectar pas massa la veu es converteix en un fil de veu que costa seguir-los en algun instant).

Les referències africanes són una hamaca on mandreja Vània i tots els que, farts d’ensopiment, proven de passar el temps fent una becaina i en el cotó que es pot fer malbé per les tempestes inoportunes. L’anacronisme arriba amb el so del cotxe que pica el clàxon per recollir la parella. és una obra ben equilibrada però que no sacseja (tot i que pot commoure el dolor de Sònia, la noia més soferta en aquesta hisenda a la deriva). L’aire clàssic el converteix en una peça atractiva per a un públic que li agraden els acabats ben definits però no per als que vulguin veure’s reflectits en les petiteses dels personatges. Txèkhov aguanta moltes estrebades. Com les de Les Antonietes (Vània) a l’Espai Lliure el 2014. No és aquest el cas de la producció dirigida per Carles Alfaro (en comptes del risc que va assumir a L’estranger, de Camus), precisament.