Els grans títols d’Henrik Ibsen (Casa de nines, Hedda Gabler, L’enemic del poble) sovintegen la cartellera catalana. Fa poc, Ferran Madico va abordar en el darrer text, plenament simbòlic, de l’autor noruec (Quan despertem d’entre els morts, TNC, 2013) i, ara Julio Manrique es treu de la màniga un text inèdit a Catalunya: L’ànec salvatge. És una rara avis perquè, escrit després de L’enemic del poble incideix en qüestionar l’idealisme exacerbat. El de Stockmann i, ara també el de Gregor. El joc de metàfores és constant i preciós, tot i que es pot dir que la trama ja quedaria desenvolupada en la primera part (ja s’intueix el desenllaç final, que forçosament ha de ser traumàtic). A la segona part, tot i que s’intueix el desenllaç de la trama, esclata la part més fosca dels personatges i el quadre quanya en intensitat dramàtica. En el fons, aquests personatges denoten algun aire de Terra baixa, com si l’engany s’hagués produït sense que en Manelic descobrís mai que el seu amo era el llop…

Per una altra banda, la situació de la dona torna a reclosir-se sota les ales del seu marit (com havia evitat anteriorment en les dues primeres citades) però es revela com la veritable capitana d’aquesta guarida. L’home és només la porta d’entrada; la dona, el nucli familiar, el pragmatisme, el secret, el lloc on guarir-se si un vol ser curat.

El mèrit de Julio Manrique és que si ja va donar un pas més en l’agilitat argumental i escènica a El curiós incident del gos a mitjanit, ara amb una peça de més de de 130 anys li sap donar una densitat complexa i coherent. Si Manrique és amic de les direccions d’autors contemporanis (generalment anglosaxons), ara revela també tenir molt bona mà amb textos de tall clàssic (una dramatúrgia a mida de Cristina Genebat i Marc Artigau). Si abans era àgil en la presentació de les situacions, ara afina, sap modular la veu de l’obra amb un complert equip (pel que fa a repartiment i també pel vessant artístic de llum, espai, música en directe…).

 A la fragilitat del paper de la filla (volàtil Elena Tarrats), contrasta un univers d’adults aparentment infantils: l’embriac crònic de’n Molvik (Jordi Llovet l’interpreta divertidament patètic)  o els fantasiosos i amb un cert aire bipolar Hialmar, el protagonista (Ivan Benet mostra un personatge incapaç d’adaptar-se a la veritat) i el pare (incapaç d’adaptar-se a la societat, Lluís Marco); o turmentats: la mare pragmàtica i carinyosa (consistent Laura Conejero), Gregor (sempre tot un Jeckyll, Pablo Derqui). També hi ha els persomnatges que naveguen per sobre, amb més o menys consciència:Andreu Benito és un Werle que no sap apropar-se al fill; Miranda Gas una Soerby aprofitada primer i honesta, finalment i un Jordi Bosch (doctor Relling) que hauria de ser el déu benèvol que tot ho protegeix (i que administra la veritat amb Justícia magnànim). La música abraça acompanyat d’un espai sonor que capira per moments, des de l’absència.

Al peus d’aquesta tempesta de neu, el soterrani. Però no és fosc com el de Benet i Jornet on hi ha un pecat amagat si no que és una veritable Arcàdia a base de bonsais. I l’ànec salvatge és la gran peça preuada, la raresa. Cadascú mostra en alguna part de l’obra una perdigonada en la seva ànima. Tots són ànecs salvatges que es troben fora de lloc, que busquen on refugiar-se d’aquest fred que refreda el moll de l’os, que és la soledat i l’engany. 

La veritat, aparentment escalfa, però certament administrada sense mesura, crema els ulls, insufla el cor, espatega el pit. Un treball que es mereix repetir la proesa del Curiós incident… tot  i que no parteixi d’aquella novel·la d’institut que tantíssima gent havia llegit. Ara, Manrique ens porta una peça nova amb aire de finals del segle XIX i ens la fa disfrutar (tot i que l’adaptació beu de l’atemporalitat quan se sumen les despeses amb calculadora amb piles però s’envien cartes en mà. El seu equip d’actors fan vibrar cada personatge.