La paraula i els personatges. La capacitat d’empatitzar amb cada un dels dos punts, aparentment antagònics: Per una banda, hi ha la parella que ha cuidat un nen dos anys; per una altra, el pare biològic i maldestre que el vol recuperar. L’autor, José Pascual Abellán, i el director, Sergio Arróspide, mantenen dos actors fora de l’escena: el fill i també el treballador social. Així,el conflicte és entre uns adults que estimen i que es rebel·len a la societat (sigui perquè l’havia rebutjat o bé perquè, ara, li pren un bé molt preuat). 

Amb una senzillesa en quant a posada en escena, tot guanya pes a partir d’unes interpretacions que cusen una trama i uns perfils psicològics, sempre en evolució. Molt interessant és el comportament de la parella que si al principi ella equilibra la ràbia d’ell; després és ell el que actua amb serenor i dóna l’oportunitat a un nou capítol. L’emoció és amunt de tot, des de bon principi. És una obra que trenca el cor perquè hi ha molta veritat en els personatges. Molt recomanable per a tot tipus de públic jove i adult. Commou. És, segurament, el seu gran valor. Ho fa amb intel·ligència i una sensibilitat (qui hi vagi ho corroborarà) de l’alçada de l’Himalaia. Reconforten les coincidències: “davant del monstre de la por, no t’aturis, avança.”