Els anys, passen volant. Tot i així, deu anys són 
molts anys. Vull dir – això no ho penso jo sol, sinó que altres persones
que han vist l’obra m’han vingut a dir el mateix- que potser a l’hora
d’escriure la seva eficaç comèdia amb un rerafons un xic amarg, Jordi Vallejo
s’ha marcar uns terminis una mica massa llargs. Anem a veure : els seus
personatges tenen que escollir entre emportar-se ara mateix cent mil euros
trincu trincu, o saber esperar i ingressar al seu compte corrent un milió
d’aquí una dècada . Però si tinguessin que escollir entre saber esperar, o
embutxacar-se el millonet dins –posem pel cas- un parell d’anyets que es veuen
molt més propers, el dilema que planteja aquest test inspirat alhora en un
altre de ben real,  hagués presentat una
credibilitat potser encara més gran .

En qualsevol cas, el cert és que la primera
obra teatral de Vallejo funciona de forma sovint brillant. Tot i que resulta
també de vegades un artifici un xic massa evident. Malgrat les sorpreses
puntuals, aquí més o menys tothom respon una mica a l’estereotip que sembla
representar. I la mateixa comèdia, respon a dos models de comèdia dels quals en
podríem trobar un bon grapat d’exemples. El primer d’ells – el més veterà – ,
és el de la comèdia construïda al voltant d’un sopar entre amics que posarà a
prova vells vincles d’amistat , i desvetllarà secrets molt ben guardats. El
segon – que en té alhora quelcom de variació del primer- és el model Yasmina
Reza; el model construït per l’autora d’ “Art” o “ Un déu desconegut” que ha
inspirat  altres  escènics recents  de vegades força notables: només cal pensar
com exemple  en l’obra “El nom”. En el
model Reza, un fet aparentment sense cap especial transcendència ( un quadre en
blanc, la baralla escolar entre dos nens, el nom que li posaran uns pares a la
criatura que és a punt de néixer o  la
pregunta que formula un test i que es deixa anar a una reunió d’amics com si
res, com si formés part de la diversió…) acaba tenint conseqüències ben
transcendents pels implicats. Ficats en aquesta tessitura, els personatges d’
“El Test” comencen  a obrir la caixa dels
trons, i llavors ja no hi ha qui aturi les revelacions i la caiguda de
màscares. I tot i que – insisteixo- algunes d’aquestes caigudes de màscara  em semblen una mica massa obvies ( la de la
molt integrista  militant anti sistema ,
n’és l’exemple més evident), el cert és que arribats a aquest punt, Vallejo
demostra bona traça, sentit del ritme en les rèpliques i les situacions, i
coneixement dels recursos a utilitzar per mantenir l’atenció de l’espectador.
Compta  per això amb un repartiment que ,
amb l’excepció de David Vert, ha canviat del tot des de la primera vegada que
l’espectacle va arribar a la cartellera. I potser a les noves incorporacions
els hi mancava encara una mica de química el dia que vaig veure l’espectacle.
Però segur que ja l’han creat, recolzant-se en aquest hàbil text i en la molt
correcta direcció de Cristina Clemente.