La Sala Muntaner ha estrenat El test, un espectacle per a
quatre actors que interpreten David Bagès, Dolo Beltrán, Mima Riera i David
Vert. La direcció és a càrrec de la sempre brillant i premiada Cristina
Clemente, que ha comptat amb petits col·laboracions dramatúrgiques del també
brillant i premiat Jordi Casanovas, que en aquesta ocasió signa l’espai
escènic. L’autor és Jordi Vallejo, un guionista de cinema i serials de
televisió, que s’estrena al teatre amb aquest text. A la presentació ens va
explicar que, des de feia anys, li barrinava traslladar al teatre el Test del
Núvol, un experiment psicològic que consisteix en posar una llaminadura davant
d’un nen i proposar-li si prefereix menjar-se-la o esperar 15 minuts i
menjar-ne dues. Va considerar que era una història molt teatral si la sabia
traslladar als grans I què pot interessar tant als grans com una llaminadura als
nens? Doncs els diners, ves!

La història transcorre a temps real durant la inauguració
del pis del Toni. Convida els seus amics de l’ànima, l’Héctor i la Paula,
bastant més pobres que ell però molt estimats. Fins al punt que els ofereix
100.000 euros al moment o un milió d’aquí a 10 anys, si són capaços d’esperar.
El test és una idea de la seva nòvia, la Berta, una psicòloga mediàtica i
sobradeta, que mai tanca la guixeta i es dedica a prescriure les anomalies
mentals dels seus amics.

I és que els quatre són força pintorescos: la Paula és una
naturista radical, que cada moviment, pensament o gest que fa a d’estar d’acord
amb la supervivència del Planeta. Fins i tot el mòbil se’l busca sostenible! Va a botiguetes amb hipsters, no coneix el Mercadona i pren Flors de Bac. El seu marit, l’Héctor, és un somiador que
està content amb el seu bar i somia en tirar-lo endavant. Pot acceptar els
diners del seu amic però no els favors del seu sogre. I no es pot dir res més,
perquè és un thriller. No paren de passar coses i les sorpreses hi són a dojo. No sé si és perquè forma part del repartiment, però lliga molt amb el teatre de
Casanovas, aquella intriga de L’idiota, o l’estada en un menjador de
Vilafranca, per exemple. I també se li pot veure un punt de Un déu salvatge de la Yasmina Reza,
pel sidral que s’acaba organitzant entre tots quatre. Totes aquestes influències -o
casualitats- juguen molt a favor de l’autor, que sap dominar el text fins al
punt d’explicar una autèntica tragèdia que no aconsegueix treure el somriure de
la cara de l’espectador.