Què escolliríeu: 100.000 euros ara o 1
milió d’aquí a deu anys? Aquest és el dilema que plana sobre ‘El test’ i no és
cap spoiler, perquè la qüestió es dispara just arrencar la funció. Fins i tot
abans, en un programa de mà que convida l’espectador a debatre-ho amb els
companys de butaca escalfant l’ambient per posar-se a la pell dels personatges.
El públic anirà valorant els pros i contres d’una i altra decisió al mateix
temps que el matrimoni de classe mitjana amb dificultats econòmiques (condició sine qua non) anirà descobrint el xoc de
valors, secrets no confessats, retrets, desconfiances, orgulls… que va
destapant l’hipotètica pregunta.

El punt de partida és interessant i neix
d’un altre test, el del Núvol, segons el qual es pot determinar l’èxit o el
fracàs d’una persona des que és ben petita. Breument: Aquells infants que
resisteixen la temptació de cruspir-se un dolç sabent que en rebran un altre de
recompensa desenvoluparan qualitats com l’esforç i la perseverança que els permetran
obtenir l’èxit. Per contra, els qui no saben esperar, seguiran sempre els seus
impulsos actuant en calent, sense visió de futur, i tindran menys probabilitats
de triomfar. La premissa encaixa bé amb el retrat humà i social que presenta l’espectacle
i que substitueix enginyosament la llaminadura dels petits per la dels grans:
els diners.

L’opera
prima de Jordi Vallejo funciona com un engranatge confeccionat mil·limètricament
amb les seves lògiques, ritmes narratius, entrades i sortides de personatge, conflictes,
girs dramatúrgics, bombes… Capta l’atenció en tot moment i recull els entusiastes
aplaudiments del públic, que valora tres de les seves dignes qualitats: fer
riure, pensar i generar debat.

Ara bé, el que és positiu per comptar
amb tots els ingredients d’una tragicomèdia d’èxit pot grinyolar als més sibarites
que hi detectin una dramatúrgia de manual: personatges que exhibeixen
desacomplexadament tots els estereotips de classe, conducta i pensament; situacions
que es contextualitzen en l’exemple més concret i comú possible perquè els espectadors
s’hi identifiquin; dards emmetzinats llençats al moment pautat i que es veuen a
venir abans de ser clavats…  

El muntatge –una producció de la Sala
Muntaner on hi tornarà a finals d’any– gira pels escenaris de Catalunya amb canvis
en la meitat del repartiment (Sergio Caballero i Clàudia Costas en lloc de David
Bagès i Mima Riera). Desconeixem com era l’anterior interpretació actoral, però
l’actual es circumscriu dins la “correcció” quan encara pot créixer amb una nova
pinzellada de direcció (la signa Cristina Clemente) i alguns ajustaments en la
posada en escena.