Lluís Danés imprimeix un color diferent en aquest Stilton de personatges estrafolaris. focurs busca recuperar l’èxit de la seva primaera aventura amb aquest personatge literari, com el del 2010 amb Manu Guix i Àngel Llàcer. El director de muntatges carregats de poètica com Tranuites circus (TNC, 2007) Wasteland (Grec, 2013) o Nàufrags (Mercat de les Flors, 2016) el debuta en el camp familiar. Ho fa amb el rigor de sempre. I amb plena implicació. El seu treball és el de competir amb l’edició d’un llibre carregat d’imatges i de tipologia de lletra. Ell només té la capacitat de procurar anar transformant un espai, d’entrada, molt més simplicficat, que els seus espais recarregats. Hi ha molta màgia perquè la continua transformació amb una il·lustració suggerent i unes solucions tant senzilles com aparents (com ara el coll de l’àu Fènix que evoca als titelles d’Artristras i a un aire de Comediants pels ratolins que no s’aturen pel llarg i ample de l’escena). Però, com en l’anterior obra pateix de no disposar de cap conflicte que amaneixi la trama. tot és un devessall de proves i poca cosa més.

Beth Rodergas és una notable Neridiana i Stilton manté el seu to de covard i alhora, cavaller sense màcula. La música és variada i pretén compartir sintonia amb el Som la companyia del bon retorn. La canalla es distreu en aquesta novel·la fantàstica, però sense quasi conflicte (com ja passava en l’èxit anterior). En tot cas, són tots entranyables i només cansa tants encàrrecs que demana la Flordiana/Neridiana. La canalla connecta i respon a totes les insinuacions. Però. obedient, no revela l’engany a Stilton! I sí, al final, apareix l’Stria (Lloll Bertran) insinuant que hi pot haver un tercer episodi. Potser seria l’hora que Stilton es qüestioni si treu cap ser tant noble i sense màcula o, va sent hora de treure rendiment a la seva intel·ligència. Mentre, joc, poesia, sorpresa efectiva i aplaudiment de lectors que veuen els seus personatges moure’s per platea i convidar-los a participar (puntualment) a resoldre l’enigma.