(…) Aquesta segona proposta sobre Geronimo Stilton es diferencia de la primera, entre altres coses perquè el director Lluís Danés ha agafat el relleu d’Àngel Llàcer, però també perquè la posada en escena, estèticament, és menys tècnica, menys digital, i recupera la mirada sensorial amb què Danés imprimeix els seus espectacles, alguns dels quals s’han vist al Teatre Nacional de Catalunya.

L’espectacle actual és dens i no fa concessions a la durada estàndard en propostes familiars perquè, amb entreacte inclòs, arriba a les dues hores, un handicap per a aquells primeríssims espectadors, els més petits dels petits, que al cap de tres quarts ja es neguitegen i en tenen prou. La durada, esclar, propicia una certa repetició de les escenes, cosa que no és tan culpa del guionista (Enric Llort) sinó de la base literària del mateix Geronimo Stilton de la qual parteix que, amb el temps, ha engreixat els seus llibres i els ha sofisticat tant de contingut com de continent, amb pàgines daurades, cuixés, tipografies diverses i, des de fa temps, olors incloses, sensació que l’espectacle també adapta, des de les més dolces a les més fètides.

En aquest cas, Geronimo Stilton està sota les ordres de la Reina Flordiana perquè li busqui i li porti els Set Objectes Màgics que hi ha arreu del Regne de Fantasia. Ja sabem que el set és el número màgic del gènere fantàstic. Però traspassada aquesta missió al teatre, la recerca d’un a un dels objectes corre el perill de fer-se feixuga perquè no hi ha cap altre conflicte paral·lel sinó superar els perills que custodien cada objecte i esperar el desenllaç que, lògicament, tal com mana el cànon, ha de ser sempre a favor del Bé sobre el Mal.

Tret d’aquest perill dramatúrgic, tant Lluís Llort, amb el llibret i el guió, com Lluís Danés amb la posada en escena, Xavi Lloses amb la composició musical, amb més de vint peces inèdites, i l’equip tècnic en conjunt, fan que l’atractiu no decaigui gràcies a la successió de personatges del Regne de Fantasia que van apareixent, la combinació de música, coreografia i il·luminació, el suport digital, que també hi és, el vestuari i les màscares, i la interpretació, encapçalada per la cantant i actriu Beth Rodergas, com a protagonista —amb el permís del mateix Geronimo que encapsulat dins del seu capgròs manté l’anonimat de l’intèrpret—, en el paper de la Reina de les Fades Negres, en contrast amb Flordiana, l’autèntica Reina de les Fades i aliada de Geronimo Stilton, amb duel final entre les dues, i amb els altres personatges amb els quals alternen la resta dels intèrprets.

Tot plegat, després de quedar clar que pot ser un somni però que pot ser realitat, té lloc sobre una escenografia de grans dimensions que aporta una intenció subliminal perquè representa una pila de formatgeria gegant sobre la qual es mouen els personatges, pugen, baixen, apareixen i desapareixen. Molt de formatge que, pel que sembla, no acaba de fer el pes de Geronimo Stilton perquè, en realitat, no se’l veu rosegar mai ni un pessic ni un dau, a pesar que considera que els seus lectors i espectadors són una colla de rosegadors. (…)