L’obra de Donald Margulies tracta un
tema èpic distanciant-se, posant-hi un vidre (encara que sigui un
teleobjectiu). Parla de com el Primer Món sent des de la
llunyania, com si fos una remor, el crits de les víctimes en guerres
sempre interessades. Julio Manrique compta amb un repartiment molt
ben equilibrat que construeixen personatges creïbles,
contradictoris, desesperats i que defensen l’aposta vital del
moment com la que han triat, sense pretendre que hagi de prevaldre sobe les altres. Explica les petites històries heroiques, més o
menys ingènues, repetint a la platea el discurs dels seus
personatges.

Aquesta és la clau que l’equip de La
Brutal ha respectat i que potser caldria replantejar. Sona
contradictori construir un espectacle que pacifica consciències
quan la fotògrafa i el seu company corresponsal de guerra hagin
dedicat els darrers anys de la seva vida a provar d’aixecar
consciències, rebel·lar ciutadans del Primer Món per obligar
compromisos dels seus governs. Certament el vidre, tot i que pugui
enquadrar una imatge ben roent (és molt honest no jugar amb les
fotografíes que dominen els diaris, no abonar-se al món groc de
competir pel plànol més tancat i la víctima més indefensa),
distancia de l’emoció. Per això, l’espectacle pot provocar una
certa discussió intel·lectual però no commoure. Clara Segura és
una fotògrafa que ha vist l’horror. No és la germana bessona
d’Incendis que ha viscut l’horror i que hi haurà de conviure.
Margulies, evidentment, no vol jugar a ser Moawad. S’allunya de l’èpica
poètica, però alhora, també d’encongir el cor de l’espectador. Les
històries, tant lícites com quotidianes de formar una familia,
batallar per un reportatge en un Consell de redació, o sentir-se
orgullós en veure’l publicat, emmascara la veritable intenció
dels personatges heroics. Els que retransmeten, per canviar actituds
governamentals llunyanes, no pretenen mai modificar la realitat que
retraten; en volen ser testimonis, no pas activistes. El resultat és un espectacle que somnia en l’activisme però el deixa prudentment dins d’una campana de vidre per fer una reflexió intel·lectual: Dóna per fer una conversa interessant, no per recupera rl’ànima d’un 15M.