(…) Hi ha obres fetes perquè els intèrprets, la posada en escena i la direcció les enriqueixin. Aquesta n’és una. Si els espectadors es queden «només» amb el text i els diàlegs, tindran la sensació que es troben davant d’una comèdia de situació amb el paisatge de l’horror de fons. En canvi, l’obra «La treva» creix i es fa amb els intèrprets i agafa tota una altra dimensió, fins al punt que aleshores un s’adona que el text hi és gairebé per compromís —potser és això el que realment vol l’autor—, amb situacions de caire domèstic, al voltant de les dues parelles, i també amb moments de tensió que parlen en silenci.

I d’aquesta combinació, els espectadors hi posen la seva part perquè, avui en dia, parlar de la guerra —de les guerres que assoten el segle XXI— és recórrer a les imatges que tothom té enregistrades des que les guerres es retransmeten en directe i s’ofereixen en píndoles a l’hora dels telenotícies i els documentals, sempre sota l’advertiment, això sí, que «les imatges són dures i poden ferir la sensibilitat».

«La treva» planteja la difícil frontera entre l’ètica, la moral i la feina periodística. Molts fotoperiodistes s’han qüestionat sovint el seu paper: ¿Fer la foto o ajudar la víctima? ¿Fer de voltor o protegir la carronya? Aquest debat apareix en un moment donat enmig de la trama de «La treva» i és l’únic moment que l’obra deixa suspès en l’aire quin és el camí que el fotoperiodista ha de prendre. (…)

Durant una hora i tres quarts, «La treva» manté un quadre escènic que s’acosta al «dirty realism» (realisme brut) molt ben dirigit per Julio Manrique, a vegades amb minidiàlegs que es trepitgen, amb una ambientació de so i una banda sonora punyents i un clímax que arrossega els espectadors fins al final i que els posa dempeus a l’hora dels aplaudiments, just després que Sarah Goodwin (Clara Segura) ha enfocat la càmera i el teleobjectiu contra el sol rogenc i ha fet novament clic!, coincidint amb l’últim fosc. (…)