Quatre
personatges interessants. Quatre grans actors en quatre grans interpretacions.
Una direcció acurada. Un tema actual, indignant, ben plantejat. Una
escenografia acollidora. I, tot i així, hi ha alguna cosa que no m’acaba de
quadrar a La treva. Ella (Sarah, Clara Segura) és una fotògrafa de guerra; ell (James, David Selvas), la seva parella, és reporter de guerra. No suporten la hipocresia
del primer món. Acaben de tornar al seu apartament de Nova York perquè ella ha
estat a punt de perdre
la vida a l’Iraq i ell… no hi era al seu costat. Aquí comencem a detectar la
distància entre els dos. Els amics són l’editor (Richard, Ramon Madaula), un home madur i intel·ligent, i la seva
recent parella (Mandy,
Mima Riera), una nena
“dolça, amb poca
substància”, a les antípodes dels altres tres personatges però contrapunt necessari en l’obra.

L’acció, amb
fugaços flaixos de duríssims i recents records de la guerra, transcorre en la
comoditat del loft novaiorquès. És una manera
d’implicar-nos a tots,
de convertir-nos en part del què està passant en escena. I el que està passant
és que se’ns planteja la nostra actitud (passiva) davant de la situació
que es viu a l’Iraq (o a Síria, o al Congo, o a Líbia…). És ètic fer fotos a gent que s’està morint? A nens ferits? Els ajuden,
aquestes fotos? “Aquest nen s’hauria mort fes el que fes”, diu la Sarah, davant de la incomprensió de la Mandy…

La integritat
de la fotògrafa es veurà enfortida per qüestions passionals mentre que la implicació
del reporter es va diluint. A poc a poc se’ns va
dosificant tota la informació fins a justificar, potser massa previsiblement,
el desenllaç.

Tot plegat
l’obra és rodona. El text és àgil i els personatges, propers. Potser
el que no em quadra
és que les qüestions tan dures amb què l’autor, Donald Margulies, ens implica a tots no acaben d’emocionar-nos.
El dolor, la ràbia,
la injustícia, queden molt lluny d’aquell còmode apartament de la capital del
món.