El peculiar entorn
del carrer del Balç manresà afegeix una atmosfera molt especial al singular
espectacle dels Escarlata Circus. Ens endinsem en una “visita comentada” d’una
col·lecció d’andròmines procedents de llocs i  d’èpoques
indeterminades que han arribat a mans dels protagonistes des d’una insòlita “cambra
de les meravelles”. Una senyoreta i el seu ajudant ens guiaran la visita. Estem
davant de peces d’art? La pregunta no és banal. La senyoreta Coral, amb un
impecable to didàctic, ens instrueix sobre la idea d’art: hi ha definicions en
les que hi cabrien tots els objectes que se’ns mostren. Però, quan ens disposem
a rebre una lliçó magistral -magistralment composada!- sobre ready-mades de
Duchamp, teories sobre l’objecte trobat o l’art brut o cru de Dubuffet, ens
adonem que l’espectacle no va ben bé d’això, o no tan sols va d’això! Perquè
totes les obres que composen l’exposició tenen un denominador comú: cors
petrificats! De fet, en un meravellós exercici de síntesi, el palíndrom del
títol anuncia just el que veurem: rocs amb forma de cors. La senyoreta Coral/Bet
Miralta i Jordi Aspa/el senyor Pedro fan una subtil composició de dos
personatges prou coneguts: l’Enfarinat i l’August. No es tracte de encastar-se
pastissos de nata a la cara, es tracta de funcionar com a parella còmica. I
funciona de debò. Amb el seu delicadíssim sentit de l’humor i la saviesa que
donen els més de 30 anys de l’Escarlata Circus, fent servir algunes de les
seves habilitats circenses, ens introdueixen en el seu particular món donant
vida a la seva col·lecció de cors petrificats. Laura Tejada ha escrit “la
partitura” d’aquesta peça per a tot tipus de públic, sempre que es presentin en
reduïts grups de 30: la fragilitat de la col·lecció i la voluntat pedagògica no
 admet un nombre superior de cors
bategant ensems. Perquè donant vida als cors de pedra, fent-los ballar o fer
equilibris, explicant-nos la seva remota procedència o projectant-los en
recargolats sistemes de miralls… dels nostres cors brolla una emoció que els
fa bategar fort. S’ha de veure, s’ha de viure aquesta experiència teatral -ara
que tot són “experiències”!- tan antiga i tan fresca i vívida alhora.