És un espectacle petit  per a grups de privilegiats, grups de 30 persones per sessió, que es mouen en la penombra d’aquella mena de sala de curiositats o museu descatalogat. S’atreveixen a preguntar-s’ho tot. Des de l’art a la  ciència. Des de l’emoció a la raó. I generen un discurs que enfronta dos antagònics (la que vol saber més i explicar-se i el que vol participar i oferir tot, des de l’entrega d’un ésser gegant amb mans dures però mirada tova i insegura). Són uns rols que ja tenen molt ben apresos els d’Escarlata Circus que, novament, reprenen la seva disciplina de llençament de ganivets quasi tangencialment, prou ben integrat en aquesta exposició que recorda prou al teatre dels sentits, tot i que sigui els efectes visuals els que dominen l’escena. 

Escarlata  Circus fa anys que es mou en aquest arsenal de rocs. Donant sentit a la casualitat i l’empeny d’emagatzemar ppedes en formes de cor sense saber ben bé per què. L’exposició no es limita a aquestes pedres si no que arriben transformades, manipulades per vestir diferents capítols d”aquesta exposició que podria sembla de geologia però, en realittat, correspon més a una manera d’entendre la vida i la Natura, explicada a través dels rocs. Les pedres els hi parlen i ells les fan dringar amb la seva poesia feréstega i el seu univers de fuets i punyals. Aquest Cor roc és un fill del Cabaret petrificat, de fa dos anys. Ara, aquella duresa, ve carregada d’emoció positiva que es rep, a més, directament, com un habitant d’aquesta cosmovisió dels d’Escarlata Circus.