El programa de mà d’aquesta comèdia és tota una declaració d’intencions: el rostre del protagonista (el bon pare) de cap per avall. Que és com quedarà tot plegat —avís per a espectadors— a manera que avanci la trama de la història de David Plana (Manlleu, 1969), una història que té un bon guió, una trama àgil i uns diàlegs d’aire de comèdia francesa, fruit segurament d’una de les branques de la trajectòria professional de l’autor, que ha estat com a guionista, entre altres, darrera de la sèrie «La Riera» de TV3 durant unes quantes temporades.

«El bon pare», protagonitzada per l’actor Lluís Soler, representa l’ascens i caiguda d’un personatge contemporani, polític, excomunista transvestit al socialisme, influent capitost des de l’alcaldia d’una ciutat mitjana (un poble, comparat amb Barcelona), arquitecte de professió abandonada, que ha regalat algunes illes de vianants als seus conciutadans als quals vigila i observa com un déu de l’Olimp des de la seva casa-xalet, al capdamunt, amb el poble als seus peus, enmig d’un disseny impecable anti-Ikea, dissenyat escenogràficament per Sebastià Brosa, que regala la vista dels espectadors abans, durant i després de la representació, com si aquests visitessin una pàgina web immobiliària i passessin els ulls per aquelles mansions de luxe que, amb la valoració actual del mercat postbombolla, superen el milió i mig d’euros, que és el que costa tocar el Paradís amb la punta dels dits.

Quatre personatges tenen la força suficient per crear una situació que puja i puja sense aturador i que a través d’un llenguatge molt afinat i de solatge popular, aconsegueix que l’humor intel·ligent faci oblidar les penes durant noranta minuts. Una situació de caire realista i molt actual —pare controlador però progressista i obert, separat però en bona relació amb la seva exdona, amb una filla presumptament estudiant d’economia a Berlín i el seu, diguem-ne “amic”, fill d’un propietari rural de la població— que quan ja té en posició l’espectador fa sobtadament un gir per evolucionar cap a una centrifugació del que ha estat la línia paterna del protagonista. (…)