Aracaladanza té l’estrany privilegi de ser la companyia històrica més ambiciosa de dansa familiar. Perquè sempre pensa en gran. I, per ara sempre se n’ha sortit bé. No només pel resultat dels seus treballs, si no també (i sobretot) perquè els teatres han entès que és una proposta imprescindible i que es mereix el cost de més del catxet corresponent. companyia habitual del Mercat de les Flors, també es prodiga en espais en què defensen la creació de camins per fer mes atractiva la dansa al públic familiar. De fet,és una proposta que també atrapa els espectadors adults.

Després de fer una trilogia dels pintors amb El Bosch (Pequeños paraísos, 2006), Magritte (Nubes, 2009) i Miró (Constelaciones, 2013) s’han deixat persuadir per l’home del Renaixement total, el científic i artista alhora: Leonardo da Vinci. Davant de la seva immensa obra, pràcticament s’han autolimitat a il·lustrar els seus enginys de vol. Segurament. és una mesura necessària, tot i el risc de caure en la perillosa repetició. Els espectacles d’Aracaladanza juguen sempre amb continus canvis de quadres, personatges que retornen  rítmicament, vestuari gasós i de gran volada i imatges impossibles. En efecte, en aquesta peça han respost bé al seu receptari i han insistit més en les il·lusions òptiques (amb continúes referències als jocs de miralls de Phillip Declouffé amb peces com Sombreros, 2007). Potser els hi ha faltat un punt de màgia perquè l’espectativa d el’univers de Lenoardo és èpic i es podia haver muntat algun instant de vol real, com el que han creat,amb una artesania que també recorda la forma de treballar d’Aracaladanza la Perla29 a Els cors Purs (Romea, 2016).

Aracaladanza compleix amb espectatives i aconsegjueix atrapar l’atenció i mantenir un soimriure tendre, tant entre els fills com ambv els tiets. Aquesta és la seva veritable màgia, a partir d’una dansa oberta, d’amplada de braços i grans desplaçaments.