Estació Tèrminus hauria de ser com aquell abocador en què s’acumulen les misèries humanes. Restes desaparellats de mitjons bruts de la bugaderia mundial. Violència amenaçadora, que evoqués aquella sensació de vulnerabilitat dels primers espectacles de la Fura dels Baus (i que han intentat evocar amb més sort com a Imperium el 2007  o amb menys sort com a M.U.R.S. el 2014). La concentració de personatges anònims d’una gran estació evoca, certament, a moltes maldats i perversions amagades, dins del lavabo, darrere la màquina de begudes o assegut aparentment sense iniciativa en el racó d’un banc de la cantonada. El problema és que el públic assisteix a aquest espai suggeridor però només contempla un llistat de violències més o menys conegudes (la violència de gènere, la terrorista, la manipulació política dell llenguatge…) No hi ha sacseig, només alguna sorpresa i instants de dura poesia. 

Magda Puyo va signar la direcció d’un Temps real (TNC, 2007) visceral. Sense necessitat de moure l’espectador, ni tant sols de situar l’acció fora de l’ambient domèstic (tant íntim, tant hermètic) va remoure molt més que en aquesta acció molt més estètica i amb una entrega absoluta dels actors. Potser el que rebel·la més és el dubte de comprar una rosa, o no, als immigrants i de com, al final, la llencen a l’espectador, com tirant la tovallola, decidint que la submissió s’havia acabat. Que caldria reaccionar d’una altra manera. Potser amb una acció terrorista.

Pel que fa al repartiment, celebrar els fragments de veritat que evoquen noms més habituals i coneguts a l’escena com Pep Blasco (Bashir Lazar, 2010), Judit Farrés (Confidències a Al·là), Pep Ambrós (Purga) o Jordi Oriol (L’home de la flor a la boca) però és l’oportunitat per veure una jove Blanca García-Lladó (Monóleg del perdó) i la veu  cristal·lina de Kathy Sey.