Recrear el hall d’una estació de tren, on els espectadors són incorporats com a usuaris i els intèrprets hi circulen com a transeünts, permet presentar el marc ideal per parlar de tot allò que ens ocupa i preocupa: l’espai vestibular ferrocarrilístic és l’espai de tots els relats possibles. Així ho han entès Magda Puyo i Ramon Simó en aquesta Estació Terminus on, entre el tràfec de maletes i passatgers, es desgranen situacions i reflexions sobre els temes del present que ens empenyen cap a la incomoditat, la crisi, la crispació, els contradiccions que ens tenallen, tot allò de què, segons els grans manipuladors de la vida política, no es pot parlar (ara no toca, passoparaula), però que és justament allò que cal explicar. La violència, el masclisme, el terrorisme, el crim organitzat, el tràfic d’armes, la destrucció i la massacre sovint en nom de déu i de la religió, el fanatisme, la xenofòbia… no es deixen res al tinter en una roda espurnejant que implica directament al públic feta amb un “collage” de textos props i aliens. El conjunt actoral recita, dialoga, transita, canta i balla amb una gran solvència. Destaca l’espai sonor creat per Judit Farrés, el saxo de Jordi Oriol, la veu poderosa de Kathy Sey, la trencallosa resolució de Blanca García-Lladó, la contundència de Pep Ambròs i les estilitzacions de Pepo Blasco.