Anul·leu la resta de les vostres cites: el divendres 9 de juliol, toca posar-se una mica
bohemis. I toca disposar-se a gaudir de la representació de “La Bohème”
retransmesa en directe des del Gran Teatre del Liceu a 121 poblacions de tota
Catalunya ( més una de Menorca) . I alhora, retransmesa també per Canal 33, per
a qui prefereixi no sortir de casa  .
Mentre els protagonistes de l’obra passen un fred que pela pels carrers de
Paris  , vosaltres podreu compartir
alegries i penes amb ells gràcies a un Liceu a la Fresca que ens recorda que
l’òpera, també fa estiu. I encara que soni a tòpic, cal insistir que “La
bohème” és una òpera d’aquelles que poden emocionar fins al més profà en la
matèria, i de les quals més o menys tothom en reconeix un grapat de fragments
musicals.

Cal afegir que “La Bohème”, és una preciositat
d’òpera; una aclaparadora demostració del talent d’un Puccini que , a la seva
època ( i mentre acumulava èxits ) va ser acusat sovint d’optar per una música
massa deutora dels gustos populars. Com si la capacitat emotiva i el lirisme
extrem d’aquesta música fossin un defecte, enlloc de ser una virtut del gran
compositor! I com si darrera d’aquesta capacitat de connexió amb el públic, no
s’hi pugés reconèixer alhora el magisteri d’un creador capaç de crear
atmosferes irrepetibles amb les seves partitures, i sovint també d’explorar
sonoritats inèdites amb aquests pentagrames que ens mostren també en tot moment
el seu gran olfacte teatral!

Dit això, cal assenyalar que us espera un
muntatge de “La Bohème” que compleix amb escreix el que es pot esperar d’una
bona representació de l’obra, encara que no en vagi sobrat de grans idees en el
terreny de  la posada en escena.
Teatralment parlant, l’espectacle el signa Jonathan Miller. I aquí, s’imposa
recordar que Miller ( responsable també d’un meravellós muntatge en blanc i
negre  d’ “El Mikado” ambientat als anys
20 del segle XX que porta dècades aportant-li grans beneficis econòmics a l’English
National Opera), pot ser considerat un veritable pioner , pel que fa  al tema de la renovació dels espectacles operístics.
Milller va ser un dels primers directors que va tenir la gosadia d’agafar un clàssic
del repertori, i canviar-lo d’època, i fins i tot de continent. La seva versió
del “Rigoletto” de Verdi ambientada al barri de Little Italy del Manhattan dels
anys 50, i protagonitzada  per una colla
de gàngsters dignes de figurar  en la nòmina
d’empleats de Vito Corleone, va originar al seu moment tanta sorpresa com
entusiasme.

En el cas de “La Bohème”, Miller tampoc se n’ha
pogut estar de jugar amb la cronologia dels bohemis, fent-los viure en aquest
cas en aquell París dels anys 30 que tan bé reflectien les fotografies de
Brassaï o Cartier Bresson. Val a dir que , personalment, i malgrat les paraules
de Miller, em va costar molt trobar un veritable punt de contacte entre la química
parisenca que transmetíen les imatges d’aquell parell de mestres de l’art
fotogràfic, i l’estètica del seu l’espectacle. I val a dir també que mentre
en el cas de “Rigoletto” l’atmosfera gàngsteril de la proposta marcava
intensament l’obra de Verdi, aquí el salt temporal, resulta merament anecdòtic.
Vull dir que, deixant de banda l’alçada de les faldilles dels personatges
femenins i algun que  altre detall del
vestuari, l’ambient que transmet aquest París bohemi dels anys 30 és pràcticament
calcat al que podria transmetre el París bohemi de mitjans del segle XIX  descrit per Henry Murger a “Escenes de la
vida bohèmia”, la cèlebre novel·la per lliuraments que va inspirar a Puccini.
El muntatge de Miller mou les masses amb molta correcció quan es tracta de
reflectir amb especularitat una nit de festa nadalenca pels carrers de
Montmartre. I se’n serveix d’un escenografia força  vistosa i dinàmica que ens permet de tant en
tant ficar el nas , i veure què passa darrera les finestres. El muntatge de
Miller resulta sempre eficaç i sempre digne, i dóna exactament allò que s’espera
d’una obra com aquesta. Se li pot retreure, això sí, que no intenti donar mai
quelcom més que allò que s’espera, i que acabi transmeten un cert excés de
classicisme en la posada en escena. Però insisteixo:  el que ofereix Miller , permet gaudir d’una
nit de Liceu a la Fresca ben gratificant.