Emoció fins a la llàgrima amb La bohème . El Liceu vibra amb l’esplèndid i realista muntatge de Jonathan Miller i la refinada direcció musical de Marc Piollet. Aquesta vegada la posada en escena i les exigències d’una òpera de gran lirisme melòdic dialoguen a la perfecció per transmetre l’atmosfera de l’intens melodrama. La vida, els somnis i les frustracions d’uns joves artistes i l’aproximació intimista a la història amorosa de Rodolfo i Mimí estan servits amb tot luxe de detalls en aquesta producció tan clàssica com respectuosa amb la partitura de Puccini. Gairebé vuit minuts d’aplaudiments van premiar el treball dels intèrprets d’un equilibrat repartiment i de l’orquestra, el cor de la casa i l’infantil Vivaldi. 

 Quan t’has d’enfrontar a un títol tan popular i en tants referents anteriors de gran nivell, resulta difícil imaginar-se’n versions capaces de sorprendre. Miller ho ha intentat situant l’acció als anys 30, un segle després que naixés l’adaptació a l’òpera de Scènes de la vie bohème, d’Henri Murger. Les fotos de París de Cartier-Bresson i Brassaï han sigut la seva inspiració, recolzades per una bona il·luminació i l’excel·lent escenografia i vestuari d’Isabella Bywater. Amb aquests ingredients ha esbossat un bon retrat, propi del cine en blanc i negre, que sense desvirtuar el desenvolupament de la trama ha connectat amb l’imaginari d’uns espectadors identificats amb el romàntic i tràgic sentit d’un relat que incideix en la fragilitat de la felicitat. 

 Unes golfes dissenyades amb tots els elements per convertir-les en un escenari hiperrealista dóna força visual i credibilitat a les accions. Aquí s’hi desenvolupen les ben planificades escenes de les còmiques penúries dels joves bohemis i les de l’apassionat enamorament dels protagonistes. El ritme respon sempre als paràmetres que marca una música rica en subtils matisos. 

Piollet manti sempre, amb precisa gestualitat, el bon pols orquestral i els cantants van responen en línies generals, tot i que amb resultats diferents, a les exigències d’una òpera que requereix una bona resposta vocal i teatral. A les escenes del Cafè Momis els falta una mica de força en els moviments col·lectius, però aquestes limitacions no afectan el resultat global. 

 En una nit de diversos debuts al teatre, Tatiana Monogarova, de poderós físic, compon una Mimí d’encertats trets dramàtics, amb bon fraseig i un timbre poderós però una mica desequilibrat, tot i que sempre va servir amb convicció al fràgil personatge de la brodadora tísica. Matthew Polezano (l’enamorat poeta Rodolfo) exhibeix una bona línia de cant amb notable emotivitat i gran projecció. Va ser el més aplaudit. Nathalie Manfrino (Musetta) dibuixa molt bé el perfil de coqueta dona fatal, però li falta solidesa vocal. Paul Gay (Colline) compleix sense arribar a captivar, mentre que Artur Rucinski (Marcello) i David Menéndez (Schaunard) brillen en els seus rols. El bon treball de les corals es fa notar especialment en els passatges més massius d’aquest recomanable espectacle.