Fa just vint anys es va presentar per última
vegada a Barcelona Fuenteovejuna
aconseguint un gran èxit de públic, èxit que, per als aplaudiments i els bravos
que va detonar ahir l’obra, s’aconseguirà de nou en les funcions actuals.

Malauradament, aquest cop no hi ha Antonio
Gades dalt l’escenari, però sí que hi és present l’esperit de l’home que va
revolucionar l’art del flamenc i la dansa espanyola, pel fet d’haver-les dotat d’un caràcter
teatral i una dramatúrgia admirables.

La peça està inspirada en l’obra homònima de Lope de
Vega i va ser José Manuel Caballero Bonard, flamencòleg i escriptor de renom,
qui va proposar a Gades aquest muntatge teatral. Sens dubte, un dels primers
encerts que va tenir l’artista desaparegut va ser envoltar-se d’un equip de persones erudites en els diferents
àmbits que configuren Fuenteovejuna.
Des de l’adaptació que va fer el mateix Caballero Bonard i l’encertada selecció
musical realitzada per Faustino Núñez, fins a l’excel·lent vestuari 
de Pedro Moreno i la màgica il·luminació dissenyada per Dominique You. Això,
sense oblidar l’aportació de Juanjo Linares, mestre i gran coneixedor de danses
folklòriques.

I és precisament en les danses populars on
radica un dels èxits d’aquest muntatge. L’estilització de danses d’Extremadura
i l’alta Andalusia és tant elegant i senyorial, com alegre i vivaç, a la vegada
que les escenes a base de pals flamencs, aporten l’equilibri a una obra que
narra la història d’un poble de Córdoba de finals del segle XV.

Avui en dia, poder gaudir d’una de les
riqueses que té Espanya com són les danses 
populars, i veure-les ballar amb
aquesta pulcritud i entusiasme, és un gran plaer. El grup de ballarins de la
companyia, els cantaores i guitarristes són digne d’elogi per la professionalitat
tècnica que despleguen i per fer-se tan propis els personatges que encarnen. Ja
sigui com gent de pagès, en la figura de Comanador (Miguel Ángel Rojas), com
parella protagonista (Silvia Vidal i Miguel Lara), o com Alcalde, rol aquest
que Antonio Canales, que balla en qualitat d’artista convidat, defensa
discretament des d’un físic poc  cuidat.
Els temps de glòria ja li queden lluny.

Coreogràficament, els fragments de grup fan
pujar molt el llistó, bé siguin els que transcorren a càmera lenta i que donen
un accent més dramàtic, com els de danses folklòriques pel seu gran dinamisme, així com els d’imatges fixes que, a semblança
de fotografies, tanquen l’espectacle.