No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se’n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó.

Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d’autodestrucció que tothom porta dins.

Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s’anomenaria “amics de l’ànima” o, vulgarment, “carn i ungla”. I és que hi ha molta carn per unglar en aquest sopar d’amics (…) per crear una trama d’embolics i de subtil profunditat psicològica sota un aparent registre costumista —amb algunes fugaces concessions lingüístiques perquè no sigui dit que no utilitzen “el català que ara es parla”— que va desvelant l’interior de cadascun dels quatre personatges i que els va portant, els quatre, cap a un carreró sense sortida on no es veu la llum i que acaba autodestruint-los fins a arribar a la sorpresa final, una sorpresa que, tot i que es fa esperar, els espectadors no es penediran de mantenir el suspens durant noranta minuts perquè és el que acaba arrodonint i donant sentit a una trama que els quatre intèrprets no paren de fer atractiva progressivament. (…)