Jordi Vallejo debuta al teatre en aquesta peça que li donarà moltes alegries. D’entrada, perquè el públic ja respon amb gran afluència des dels primers dies a la Sala Muntaner. És una comèdia, aparentment intranscendent, que parteix d’una juguesca ben innocent però que va convertint-se en la veritable raó crucial dels quatre protagonistes. La direccio de Cristina Clemente serveix per afinar bés les mirades i donar arguments i ombres en cada un dels actors. Tot és tant versemblant que sembla que el sopar es produeixci enmig d’un restaurant quan, de la broma va esclatant les ferides mal cicatritzades, les mentides (piaotses o no) que es revelaran transcendentals… Certament, com a El nom,  una anècdota desperta els enveges i les mirades negatives que uns amics tenen dels altres. Es produirà la tempesta perfecta. I serà qüestio de l’espectador (jugada intel·ligent de la propsta) el que determni per qui lluirà el sol, els dies, els mesos o els anys vinents. La felicitat no és un element quantificable com els diners. I aquests, evidentment, tampoc són garantia de gaire res. Clemente va portara l’extrem una acció familiar a Consell familiar, un text seu que va dirigir Jordi Casanovas. Ara, és ella la que dirigeix un primerenc. En l’ecosistema de la dramatúrgia contemporània catalana hi ha una sensació de complicitat envejable. Construeixen uns móns (com el de Vilafranca de la trilogia d’identitats de’n Casanovas) que són reals i també carn de serials teleisus. De fet, molts d’ells omplen la nevera compatibilitzant els guions dels serials amb els seus textos més personals (on hi acaba esclatant sempre una bomba agra).

Vallejo deu haver analitzat bé els diferents tòpics psiquiàtrics i els ha anat endossant, en càpsules als seus personatges. així, tot sembla obra d’un laboratori. Però, la naturalitat de la situació (potser no és tant normal que algú es compri un àtic per un milió d’euros trinco-trinco) dóna un aire molt realista als personatges, que es deixen caricaturitzar amb els tòpics de la conseqüent treballadora d’ONG, el dissortat emprenedor sense el cop de sort, la psicòloga incapaç de separar-se del seu camp de treball i el ric solitari, que aspira a recuperar el desig juvenil, si pot ser, sent empàtic, legal i generós.