Sembla un recorregut lògic: Després de la flama de l’amor (“T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré”) a les cendres del desamor (“73 raons per deixar-te”) Si aquell primer musical, de Joe Di Pietro, en realitat era un mostrari de les relacions de parelles, ben còmiques i tendres o tràgiques per moments, que no havien de tenir a veure les unes amb les altres, ara, tot se centra en una parella impossible: la d’un actor frustrat i activista convençut del 15M amb una pragmàtica i consumista noia pija que va de rebaixes a comprar sabates. Per a cadascú el seu projecte de vida és ben respectable. L’amor possibilitarà una relació, a totes llums, insòlita. El problema és que, en aquesta primera part, les situacions còmiques no van acompanyades d’una musicalitat trencadora, si no més aviat linial, que li va a la contra. Si la primera part s’escurcés i s’eliminés l’entreacte, l’obra correria olt més dinàmica i, probablementm, tindria millor resultat. El cop d’efecte de la dramatúrgia de la segona part (tot i que es pot intuir en un musical que agrada furgar entre els personatges antagonistes) li permet guanyar una càlida emoció i es revela l’ànima: la que els pares proven de transmetre els seus fills. No  creixeran fins que cada jove no hagi assumit la seva part de misèria humana. “Els finals de les comèdies romàntiques estan sobrevalorats”, diu el personatge de Mercè, la jove amb hipoteca i estius a Cambrils.

Els actors fan un treball notable amb una Mercè Martínez estel·lar (tant quan riu com quan plora) un Marc Pujol d’ofici (molt còmiques les seves lluites impossibles) un Abel Flok redescobert als musicals (aguanta amb correcció el cant i dóna l’escalf a la peça necessària) i Mone Teruel molt versàtil (que sap deixar ombres del seu passat i il·lusionar-se quan no s’ho esperava pel present). Potser s’hagués pogut jugar més amb la presència dels músics a escena. L’espai és vistós sense ser espectacular. L’obra és molt urbana, amb el seu metro i la veu que avisa de les noves connexions. Ja ho diuen els Amics de les Arts en el tema “La merda se’ns menja”, quan canten als amors utòpics als transports metropolitans.