La primera: transmet vitalitat i entussiasme; segona: Mercè Martínez està esplèndida, en cadascun dels seus registres; tercera: Abel Folk i Mone Teruel, en segon pla, donen consistència en els moments en què el text afluixa; quarta: hi ha un parell de seqüències reeixides, com ara la del metro; quarta: en la primera part provoca somriures (més que riatlles); cinquena: en la segona, el gir argumental també arrenca algun que altra plor a la sala; sisena: ideal per veure.la un dissabte d’una freda tarda d’hivern. Setena: transmet vitalitat i entussiasme…ai no! que aquesta ja l’he dit! Pel que fa a la resta, era difícil repetir l’èxit del “T’estimo ets perfecte…” per què no té la frescura que tenia aquella i s’epserava més de Guillem Clua. La història és amable, però també  massa previsible, fins i tot al endinsar.se en el tó dramàtic de la represa i l’escenografía és uina mica precària. Tot plegat, l’espectacle entretè però falten unes quantes raons per què pugui mantenir.se a la retina.