Tota una lliçó
identitària en un
seguit de converses
d’escala. Tot el transcendental debat sobre què significa pertànyer a una
religió o a una altra, tenir una determinada educació, creure en segons quines
coses… portat a la seva essència més comuna, més propera, més real: un diàleg entre veïns. Josep Maria Flotats és el
veí de dalt, un home evidentment cult, refinat, triomfador. Arnau Puig és el de
baix, un jove tranquil,
tafaner i despreocupat.

En aquesta
escala (l’escala A) d’un edifici parisenc, se’ns escenifica com l’home madur intenta
desetigmatitzar la seva condició (totalment involuntària) de jueu davant del
veí, que sap el que sap: els tòpics, els llocs comuns, les històries que li explica la seva dona, addicta a la tele i
a les xarxes socials (“Això s’encomana?”, li
pregunta, preocupat…). El contrast és brutal, com les dificultats que, a mida que passen els
dies i els dos personatges es van trobant a l’escala, té el jueu per fer
entendre una cosa que, vés per on, no hauria de ser res.

Arnau Puig és
un contrapunt excel·lent a la delicadesa il·lustrada de Flotats. Fa de
poca-solta no només amb els comentaris, sinó amb els gestos, amb mirades que
deixen meridianament clar que només ha entès (només pot entendre) el titular
del missatge que li
envia l’altre. L’altre no defalleix: li aconsella lectures (nivell principiant,
per descomptat), li explica l’origen de la seva religió, per què se sent jueu,
que és una persona com qualsevol altra…

Al quid de la
qüestió hi arribarà, doncs, en un monòleg final en el qual l’autor, Jean-Claude Grumberg, es planteja per què un jueu, una persona com
qualsevol altra, porta escrit a la cara la seva condició (presumptament)
religiosa. Per què una persona nascuda a milers de quilòmetres d’Israel arrossega una culpa i una
pena que altres, tan (poc) religiosos com el veí de l’escala però amb un altre
credo, ni ens plantegem.

Tot plegat, en
una hora i vint i de la mà de l’humor. Tot un encert.