El teatre que agrada Josep Maria Flotats és aquell que el discurs domina sobre l’acció però que sap distreure a partir d’una circumstància, més o menys creïble. L’aire de comèdia amable convoca a tots els espectadors tot i que, en algun moment, llença un dard a l’emoció i al compromís de la societat amb les víctimes. Flotats llueix en el seu paper de veí pacient, amable, divertit, que busca la bona convivència i només ensenya les urpes quan intueix una agressió. Però, quan és sol al replà, desplega un monòleg farcit d’emoció, de gust per la narració oral, de teixir i desteixir un tapís per explicar-se millor.

Arnau Puig fa de bon antagonista, bon jan, que es deixa convèncer però que guarda sempre un bri d’inquietud per si algú li vol aixecar la camisa. La peça respon a una fórmula similar a “El encuentro de Descartes con Pascal joven” (Lliure, 2010). El muntatge  construeix a partir d’unes trobades fortuïtes al portal del pis entre un jove i el seu nou veí d’a dalt que li instrueix, mirant de no implicar-se gaire afectivament i responent amb mordacitat a les ingènues invectives. bon treball que aconsegueix completar l’objectiu de servir un text amb rèpliques intel·ligents i àgils, i all final, haver servit una peça d’una profunditat moral i que qüestiona el comportament humà, del voler obviar les injustícies passades per comoditat.