Que Sergi Belbel (molt alliberat de les convencions més formals dramatúrgiques) s’atreveixi a qüestionar la contundència dels personatges de Hamlet és molt saludable. Que ho interpreti Enric Cambray, veritable camaleó a l’escenari amb experiments com la sèrie teatral irrepetible Dolors o intervencions estel·lars com Sàpiens, és tota una sort. El format, efectivament, flirteja amb el monòleg stand up comedy, ensenyant un Hamlet i (un tros) d’Horaci patèticament divertits. I, per una altra banda, disfruta del vers més profund de Shakespeare.

Jordi Oriol (La caiguda d’Amlet), Carla Rovira (Calla, Hamlet, calla), Roger Bernat (Please, continue, Hamlet) o Tom Stoppard (Rosencratz i Guildersten són morts) apel·len a rellegir Hamlet amb diferents colors, a partir d’una peripècia concreta. Ho fan amb l’encert de ser una peça breu, un esqueix que no cal justificar-lo gaire més. La proposta d’aquest Hamlet.01 que rellegeix tot el primer acte amb una reflexió sovint irònica però que, tot i així, acaba resultant reiterativa, exagerada, que ensopeix. I és una llàstima perquè la durada atrapa al mateix actor (una anguila bellugadissa en espais escènics que fugen dels convencionalismes…)

En una peça de dues hores, i amb el vers a favor de Shakespeare és evident que té moments per recordar. I que la cerca de la primera rèplica dels protagonistes de Tot esperant Godot, L’oncle Vània o Orestes és una interessant reflexió sobre la manera de presentar un protagònic amb fórmules ben oposades. També és divertit que sigui el mateix Hamlet/intèrpret el que es comuniqui directament amb el públic i que vagi canviant els llums amb un simple comandament de butxaca. Un despreocupació que contrasta amb la pesantor filosòfica d’un fill que s’adona que cal venjar la mort del pare. Intuïm que hi haurà altres parts d’aquest Hamlet per l’enumeració i per haver estat extremadament fidel en no avançar-se en l’aparició del pare Hamlet. És una labor titànica que, possiblement, caldria vestir amb més colors, més enllà de la fumera inquietant i la broma més fàcil assegut a un tamboret. El duet Belbel/ Cambray poden oferir una lectura (si cal, igual de divertida) però amb més capes i amb menys pàgines. No calen tantes divagacions; les bones idees (que hi són) s’entenen de seguida.