Daniel Veronese és venerat per les seves direccions d’actors argentins i per les seves adaptacions de clàssics com Txèkhov. Aquesta  “Adela” necessita d’una interpretació sublim (i Mireia Gubianas ho aconsegueix) feta de pauses, mirades al buit, preguntes a l’aire, reconstruccions del que podria ser el judici que l’espera acusada d’assassinat. és una dona, aparentment, feliç amb poca cosa. Una vida petita viscuda, però, amb plenitud. Aquesta felicitat íntima de transplantar flors un dissabte al matí, despreocupadament, només acompanyada per la ràdio que embruta l’ambient pur i per uns pensaments que regiren com una sínia. Adela és una dona que reclama un mínim de dignitat i que li agrada aprofitar les rampoines que “algú” deixa al costat dels contenidors per a què un tercer ho reaprofiti.

És un quadre breu, que permet múltiples interpretacions dels fets, de la situació, del comportament de la protagonista. És una persona assedegada, que se la nota acorralada però que ella, potser, es justifica parlant a les plantes o a les veus que sonen de dins del pati. Veronese dóna eines pel “thriller”; és l’espectador el que, com un membre del jurat, acabarà culpabilitzant-la o donant-li un atenuant; o,potser fins i tot, considerant-la innocent per actuar en legítima defensa… Complex i ambigu, però explicat amb un gran magnetisme des d’un estranya i magnètica buidor. Un forat negre que absorbeix.