No sempre sóc partidari dels espais “diferents” a l’hora de
veure teatre. Però “Adela” és d’aquells textos que gairebé resulta
imprescindible veure en un context allunyat de la butaca i la foscor d’un
teatre a la italiana. Va néixer dins dels projecte Terrats en cultura i resulta
evident que ha estat concebut per ser escenificat a l’aire lliure.

Mireia Gubianas, dirigida per Jorge Sánchez, té el repte de
crear en poc més de 40 minuts tot un clima aparentment quotidià (un pati, uns
geranis amb la sorra preparada per trasplantar, una ràdio que sona…) per a un
relat que ens pertorba més a mesura que avança. Un “Historias para no dormir”
amb rerefons socials i  aquell toc
Veronese en l’autoria on la realitat i la ficció juguen al mateix camp.

Fins i tot les campanades de l’església veïna ajuden a
enrarir l’ambient que crea Adela, aquesta noia solitària que viu un perillós triangle
entre el seu veí, un tal Senyor Carve, i el seu cunyat. “No vinguis més -li
vaig haver de dir al meu cunyat- El Senyor Carve, el meu veí, et té calat”.

No és un espectacle participatiu, però el públic hi és. Hi
som. Només a estones. No sempre queda clar tot i que Adela a vegades ens mira
fixament, alienada, amb aquella sensació de quan un desconegut sembla que t’estigui
a punt de dir alguna cosa fins que s’adona que t’ha confós amb algú altre.
Potser amb el Senyor Carve.