A tot estirar, tres
quarts d’hora. I al llarg d’aquests tres quarts d’hora, molts moments de
silenci. I molt moments de ràdio a tota pastilla, sense cap mena de paraula de
per mig que no sigui la del locutor que anuncia 
amb alegre banalitat la cançó que és a punt de sonar entre una i altra
tanda d’anuncis publicitaris. I moltes entrades i sortides sobtades d’Adela ,
deixant buit el pati en el qual es dedica a trasplantar unes quantes flors
mentre respon a les preguntes que nosaltres li fem, però que curiosament, en
realitat mai no formulem. L’autor  Daniel
Veronese , el director Jorge Sánchez i l’actriu Mireia Gubians ( estupenda en
tot moment; sense ella, sense la seva mirada alhora fixa i perduda i sense la
seva fragilitat trencadissa , aquest espectacle no podria existir ) en tenen
prou amb aquests tres quarts d’hora, aquests silencis, aquesta ràdio, aquestes
entrades i sortides i aquestes preguntes que ningú no li formula a Adela però
que ella intenta contestar amb la màxima precisió, per construir de forma colpidora
el retrat d’un personatge que es troba vivint una situació límit. Un personatge
que es mou en un territori imprecís en el qual es confonen realitat  i imaginació, i que té coses terribles per
explicar-nos, encara que hagi embolicat aquestes coses terribles amb un mur de
protecció emocional que pot quedar esmicolat 
en qualsevol moment. No es pot fer més amb menys. I l’únic que resta
ara, és demanar que Adela trobi ben aviat un altre pati d’acollida , per tal
que tots vosaltres pogueu conèixer-la.