Fa tres anys el National Theatre va traslladar a escena un best-seller de la novel·la juvenil no només al Regne Unit, sinó arreu del món. Un llibre, per cert, que els professors d’anglès ja recomanen com ideal per millorar el nivell de lectura. El curiós incident del gos a mitjanit ha esdevingut el darrer gran èxit de l’etapa daurada de Nicholas Hytner al capdavant de la institució (precedit per títols com Els nois d’història o War Horse) i actualment encara està en cartell al West End sense data de sortida.

Julio Manrique feia temps que tenia el projecte d’escenificar la seva pròpia versió de l’adaptació teatral amb el seu equip habitual i finalment ha estat al Teatre Lliure on hem pogut gaudir del que ja és un dels èxits de la temporada teatral amb pròrroga i totes les entrades exhaurides. I no és per menys. El curiós incident del gos a mitjanit és un relat ben complet pels qui volen passar una vetllada de gran teatre. Poesia, humor, misteri, thriller, emocionants problemes matemàtics, un viatge urbà ple d’aventures, teatre dins del teatre i moment per a la llagrimeta. Qui en dóna més?

El repte per a Manrique era sense dubte trobar l’actor protagonista capaç de portar al públic al seu propi univers durant dues hores d’una funció que sempre va a més, amb una intensitat que creix fins a l’ovació final. Pol López ofereix amb el personatges de Christopher el millor treball que li hem vist fins ara perquè, com qualsevol personatge bombó, cal saber-lo trobar.

Quedi clar que la síndrome d’Asperger no es menciona en cap moment al llarg de la funció i en tant que som davant d’un relat en primera persona, podem dir que el protagonista en realitat parla d’ell mateix com algú que té certs problemes de comportament. Amb aquest matís, tant l’autor original Mark Haddon com l’adaptador Simon Stephens, ja marquen una pauta entre humorística i distant respecte el llenguatge estrictament mèdic i, de pas, sota aquesta premissa, ens inclouen d’alguna manera a tots nosaltres dins de la definició i, per increïble que sembli, algun aspecte d’en Christopher ens pot resultar fins i tot proper.

A aquest noi adolescent incapaç d’assimilar una metàfora, li resulta impossible entendre el funcionament de les convencions socials, sobretot les mentides (pietoses i de les altres) mentre que el comportament dels números, l’àlgebra o les matemàtiques del caos no guarden cap secret per a ell. Desconec si aquest perfil respon 100% al d’una persona amb síndrome d’Asperger, però el que sí he pogut comprovar des de la butaca és que em resulta 100% versemblant.

I malgrat l’indiscutible talent personal de López, som davant d’un treball en equip on tothom contribueix amb el millor d’ell mateix. Tothom en aquella fina línia entre el somriure i el nus a la gola. Ja sigui actuant com tocant la música en directe, amb uns canvis d’escenografia i unes projeccions sempre al servei del que estem veient, injectats amb un ritme d’alt voltatge que obté en el periple pel metro de Londres el seu moment més brillant.

Perquè l’acurada traducció que Cristina Genebat ens serveix amb una precisió admirable ens manté en context londinenc i encerta, per exemple, l’adaptació de les metàfores del text original que resulten impossibles de traduir de forma literal.

Els qui hàgiu tingut ocasió de veure la producció original al West End o la seva rèplica actualment a Broadway, trobareu aquí una versió més artesanal i propera que aquella, amb un mateix text de partida però amb una concepció radicalment (i pressupostàriament) diferent. Si la producció del National Theatre és electrònica, amb una estètica on l’audiovisual prima per damunt de tot, la del Teatre Lliure és acústica, amb les interpretacions en primer pla.