No per casualitat mentre el públic entra a la sala a punt
per veure Ime s’escolta el tema The Moon Song, del film Her, escrit i dirigit
per Spike Jonze fa ja més d’un any. Mentre a Hollywood es gestava una història
d’amor entre un home i un sistema operatiu, més a prop de casa nostra l’actor
Roc Esquius treballava en un text que també planteja, i sobretot qüestiona, el
model de relacions que vivim avui dia tota un generació més avesats al contacte
amb la pantalla de retina que a la pell d’un company de pis.

A Ime tres són els companys de pis que conviuen plegats en
el dia a dia d’un futur proper malgrat no saber ni com es diuen. El joc
d’imaginar un demà on la vida on-line és la nostra única realitat, confortable
i perversa alhora, no deixa de tenir un punt tremendista. Segurament per això
Esquius opta per la comèdia (o per la smartcomedy, com diu el reclam del
cartell). El discurs, que hi és, queda sempre amanit amb rèpliques que aixequen
ràpidament els riures del públic.

La comèdia arriba al clímax quan davant la caiguda dels
servidors els tres companys han d’aprendre, gairebé de zero, a viure en un món
offline que ja fa anys va deixar d’existir. Tancar personalitats diferents sota
un mateix sostre en situació límit sempre garanteix una bona base a la comèdia
que a més compta amb una direcció clara del propi Esquius i uns actors que ja acumulen una certa experiència en el
gènere: Mireia Pàmies, Núria Deulofeu, Bernat Mestre i Isidre Montserrat. Tots ells dominen el gag físic, el ritme i saben com treure suc de les
rèpliques.

La desorientació dels protagonistes creix quan l’abast
mundial de la incidència genera un inici d’apocalipsi i, aquí sí, el missatge
irromp per la porta com el blogger, quart en discòrdia, que fuig del
carrer buscant refugi entre el caos. Potser és en el tram final quan l’obra
pren un caire més narratiu i s’entreté en descriure escenes del que està
passant fora, al carrer, quan el que alguns esperem és encara més acció i més
comèdia.

La companyia Dara neix tot just amb aquest projecte sota el
braç, amb una cuidada producció de mínims i amb la qualitat dels qui confien en
allò que fan. I el cert és que tenen motius per confiar-hi.