(…) ‘Cloaca’ és una obra difícil de portar a escena. La dificultat parteix de la mateixa autoria perquè els quatre personatges masculins —vells amics de joventut— van a la deriva i difícilment es troben. L’anècdota de fons que els reuneix són uns quants quadres —quatre teles aparentment sense valor rebutjades en diverses exposicions oficials— acumulades o custodiades a casa seva per un funcionari de l’Ajuntament com a compensació pels més de vint anys de servei.

Però les teles, que sobtadament van pujar de cotització quan el pintor es va morir, s’han de tornar a l’Ajuntament i, quan el funcionari en qüestió rep la reclamació, la desesperació s’apodera d’ell perquè la meitat ja les ha passat pel folre de la cartera.

Fins aquí la sinopsi. Però la versió i adaptació de ‘Cloaca’ que signa Roger Pera —que s’ha reintegrat als escenaris com a intèrpret de l’obra ‘Orgasmos’ al Teatre Aquitània—, surt de mare i s’excedeix per tots els costats. Per la durada, anunciada en una hora quaranta i convertida, amb un entreacte diria que no previst, en gairebé dues hores i mitja. S’excedeix també pel registre interpretatiu —a tots ells els hem vist en altres ocasions amb actuacions més afortunades—, un registre de to pujat alterat que confon i frena la bona recepció de la trama i que aigualeix el perfil de cadascun dels personatges. I s’excedeix per fer tan visceral tots els asos que l’obra amaga a la màniga: l’homosexualitat d’un dels personatges (Xavi Casan), la bogeria d’un altre (Miquel Sitjar), l’afany de poder des de la mediocritat d’un tercer (Ramon Godino) i la pedanteria artística d’un director teatral a punt d’estrena (Pep Papell). (…)