“La cloaca” va tenyint el seu paisatge. D’entrada és una comèdia d’embolics amb el típic qüestionament del valor de l’art contemporani (“Art” o el musical “Merda d’artista”, són exponents similars), amb un home que rep una trucada impensable, que el desarma còmicament. Després arriben els amics i el to, segueix sent festiu tot i que es van notant les primeres fortors d’unes relacions podrides, envellides, que fa temps ningú ha revisat les canonades. Cada entrada de nou amic és una nova caricatura a la què el públic ha d’identificar i situar-les al costat de les màscares dels seus col·legues de joventut. Aquell humor, tant de traç gros, ja no apunta i es van descobrint noves relacions dels protagonistes que l’enterren més en la misèria, des del prisma del drama més fosc i amarg. 

Els personatges, en realitat, no varien massa en la seva manera de pensar. Símplement, escena a escena van ensenyant la seva manera de ser de fa dues dècades i d’avui mateix. I es descobreix que no han canviat pas massa. El treball dels actors, doncs és anar dotant del color del que demana cada escena, sigui en el gèrere còmic, en el dramàtic o en el tràgic i conceptual. Destaca Miquel Sitjar amb un entranyable advocat mig boig, que com sempre acabarà sent el més lúcid. I un Xavier Casan, que disposa d’un personatge covard que, només puntualment, s’atreveix a rebel·lar-se i explicar-se tal com és. També l’aparició de l’actriu Konstantina Titkova que, efectivament, el seu personatge revoluciona l’escena i aporta un punt encara més sòrdid a la misèria d’aquests homes que han superat els 40 anys.

Els continus canvis d’escena no generen, encara, el clímax, per traslladar l’espectador al punt de transcendència buscat i es converteix en un perillós i innecessari allargament de la peça. Sí que és molt atractiva la música composada per l’obra que podria anar sonant igualment. Dissabtes, la funció acabarà amb un miniconcert (amb beguda de franc inclosa) per part de la banda. 

Diumenge, només sis dies després de l’estrena, l’espectacle ha donat, ja u primer tomb: Un accident a escena ha provocat un trasbals en el desenvolupament de l’obra. També és cert que, les primeres funcions en públic han servit per alleugerir text, reduir les pauses i comprimir les actituds dels personatges (que segueixen sent mirades patètiques) per fe-les més creïbles. La limitació de moviment del protagonista, lluny de matar l’obra, li ha donat un pes específic major. Els altres actors pivoten sobre el central i economitzen els moviments inicials. Potser encara hi ha poca aproximació als públic, un element que pot donar major connexió amb l’espectador que s’ho mira, des de ben a prop, a dues bandes.