En “realitat” tot passa en un pis. Allà, en
pisos de veritat, es va forjar aquesta tragicomèdia moderna, propera a més no
poder, àgil, divertida i trista alhora. Ara la veiem en un decorat damunt de
l’escenari de la sala 2 del Club Capitol i segur que ha de perdre alguna cosa.
No ho sé. Amb el què he vist em conformo. La poeta Estel Solé ha creat una
història tendra i, tot i que portada al terreny material i pragmàtic, poètica.
Dos joves i dues joves (passats els 30) es presenten a sopar a casa d’una amiga
que acaba de sortir de l’hospital perquè s’ha intentat suïcidar. L’ocasió pinta
perfecta per treure els draps bruts de cadascun dels membres d’aquest estrambòtic
sopar. L’acció va in crescendo fins a
treure tothom de polleguera. Perquè cal mentir en tot per tal d’evitar que
l’amfitriona (que no en sabia res, de la rebuda: era una sorpresa) pugui tornar
a caure en la temptació de treure’s la vida. Hi ha alguna cosa de les comèdies
d’embolics de Sahkespeare, però amb mòbils, cerveses i cotxes mal aparcats… I alguna altra (bona) cosa que recorda a la factoria FlyHard…

A nivell psicològic veiem de seguida que cada
personatge arrossega els seus problemes. Hi ha el noi feliçment (se suposa)
casat que va estudiar Dret per no decebre el pare (quin tòpic més sagnant!) i
porta la vida avorrida que porta “com si fos la millor”. Hi ha la seva cunyada,
una escalfabraguetes que viu dels seus pares i no ha fet res a la vida. Hi ha
la germana d’una i muller de l’altre, una dona exagerada en tot, manaire i
controladora. L’amic tímid, covard i enamorat de l’amfitriona, que orquestrarà
tot un engany que no se sostindrà per a que ella no esbrini que el seu xicot ha
passat d’ella, marxant a les antípodes. I l’homenatjada, trista i calculadora,
no entendrà res des del minut zero.

El text és àgil i molt proper, al·ludeix a
episodis quotidians en els quals tothom se sent identificat (les multes, les
trucades a deshores…) i la interpretació dels cinc actors manté el ritme
creixent fins a acabar en una histèria col·lectiva, amb revelacions
insospitades (o no tant) i deixant-nos una pregunta inquietant: qui és el més
desequilibrat de tots? La que s’ha intentat suïcidar o qualsevol dels altres?

L’Estel Solé ens justifica l’obra i el títol:
“Estem fets de veritats a mitges i de mentides, de pors, de costums, d’errors,
de desitjos i de baralles. Ens estimem però ens ho diem a crits. Admirem els
nostres amics però som incapaços de reconèixer-ho. Volem parlar però no ens
surten les paraules. A vegades la vida ens afecta massa. A vegades no ho sabem
fer millor. A vegades la solitud ens converteix en animals de companyia que
busquen afecte desesperadament”.