El duet Sergi Belbel-Emma Vilarasau torna a fructiferar a Fedra, una producció ambiciosa tant pel títol com pel repartiment o el desplegament tècnic. El
propi Belbel ha traduït aquest viatge als inferns que Jean
Racine va escriure basant-se en la tragèdia grega homònima
de Sèneca. Un descens al qual Fedra s’arrossega enamorada i refusada pel seu fillastre Hipòlit, una caiguda en la qual s’emportarà per endavant tant el propi Hipòlit com Enona, la seva
confessora. Fedra és una obra polièdrica en el fons i abassegadora en la forma.
Una reflexió sobre la feminitat, la virtut i l’incest escrita en vers alexandrí, cosa que li dona una volada extrema però que, en contrapartida, complica la vida als intèrprets i, com és el cas, allunya la trama –i, sobretot, l’emoció– dels espectadors. 

La Fedra del Romea no passarà a la
història ni cap dels seus intèrprets serà especialment recordat pel seu
treball en aquesta producció. La memorabilitat l’atribueixen els espectadors en base a les emocions que els
arriben des de l’escenari i aquesta Fedra és un espectacle digne, bo, ben interpretat i ben bastit però
mancat del grau d’emoció que seria d’esperar. La grandiositat del text i
la grandiloqüència del to taponen la via per la qual les
paraules haurien d’arribar a la pell del públic, abocat a un gran muntatge que no flueix, no traspua i no traspassa a
la platea.

En aquest fresc artísticament impecable però que no commou hi ha, amb tot, prou bones interpretacions. La millor és la de Mercè Sampietro. Aplomada, convincent i segura, s’imposa a la Fedra de Vilarasau, ben dibuixada, enèrgica i sòlida, però previsible. Xavier Ripoll es treu amb nota un Hipòlit més complex del que semblaria mentre que, entre els secundaris, brilla amb llum pròpia l’Arícia de Queralt Casasayas, l’única actriu que assumeix com qui no vol la cosa el vers alexandrí que, en la majoria d’altres casos, encotilla i fins i tot arriba a acaparar els intèrprets.

En justícia, cal dir que Belbel ha
oblidat l’emoció però manté un dels seus trets característics com a
director: l’excel·lència tècnica. Fedra sí que sobresurt en en aquest àmbit, amb un magnífic espai escènic de Max Glaenzel; un gran treball de vestuari de Mercè Paloma i, sobretot, una extraordinària il·luminació de Kiko Planas i un espai sonor (de Jordi Bonet) que encoixina el
text perfectament. Si la intenció de Belbel era oferir un la peça de
Racine en una vitrina magnífica, objectiu aconseguit. Però costa de
creure que darrera de Fedra no pretengués, a més, emocionar. I aquí sí que s’ha quedat a mig camí.