Vist a l’estrena, a la Mostra Butaka Jove d‘Olesa de Montserrat, l’octubre de 2014.

Al principi ens anuncien que aquest espectacle és la ‘Estrena’ que no
pot faltar a cap fira, festival o Mostra que es preui. Comença la
representació que durarà, finalment, gairebé 90 minuts, i que ens porta
quatre joves, 2 actrius i 2 actors, dirigits per un altre jove que em
resulta desconegut: Roc Esquius. Comença, doncs, un brillant text
futurista, que arrenca recordant a la pel·lícula de Disney/Pixar Wall-e, i més endavant, a Her:
Una societat futura, no cal que sigui d’aquí a molts anys, on no
existeix el contacte directe entre les persones. Tot s’articula a través
d’un sistema operatiu, iMe, que resol totes les necessitats de cada
individu, des de la feina, demanar el menjar o comunicar-se i mantenir
relacions. Aviat descobrim que els tres protagonistes primers*, dues
noies i un noi, són companys de pis, malgrat que no han parlat mai entre
ells, i els veiem a la peça principal en tres còmodes butaques -sense
k-, com d’Ikea, però sense el com. De cop i volta, el sistema cau i els
tres joves es veuen abocats a comunicar-se i, oh Déu, en algun moment, a
tocar-se. Un d’ells, el noi, descobreix esparverat que les noies han
indagat a través de vés a saber quines xarxes socials qui és i com es
diu: ohhhh, tafaneres, això ja és massa intimitat! Però la realitat
s’imposa, i han d’aprendre de nou a relacionar-se, perquè no saben si la
caiguda del sistema serà puntual o permanent, i a més, una d’elles té
molta gana, i ja no pot encarregar el menjar a iMe… *Posteriorment
apareix un quart participant, que al principi sembla una amenaça, però
que de seguida empatitzarà amb l’altre membre masculí de la colla,
alhora que potencia determinades actituds ‘masculines’, que com ells
mateixos diuen, emergeixen de forma natural, com un retorn al neandertal
més primitiu i primari, quan la supervivència passa pel davant de
qualsevol consideració civilitzada. Un regal inesperat, aquesta peça
genialment escrita i molt ben dirigida per Roc Esquius, i com no,
interpretada de forma competent per Bernat Mestre, Núria Deulofeu,
Isidre Montserrat i Mireia Pàmies. Tota ella impregnada d’humor, plena
de gags ocurrents d’aquells que no et deixen ni respirar entre un i
l’altre, però alhora, i això té molt de valor, plena també de reflexions
profundes sobre la naturalesa humana i de les societats de les quals
tots formem part. Perquè aquests personatges han d’aprendre de nou a
relacionar-se ‘livestream’, com repeteix ocurrentment una de les noies. I
així, veiem un germen de societat nova néixer davant dels nostres ulls,
i hi identifiquem un munt de contradiccions de la nostra pròpia, alguns
tan ben trobats que fan mal, com
ara la postura dels que van de més guais per la vida, però que en el
fons aprofiten les comoditats de la societat ‘decadent’ que tan
avorreixen. Potser sobren uns minuts de l’hora i mitja: probablement un
llarg monòleg de presentació del nou noi que apareix pel pis podria
reduir-se a la mínima expressió. Però el conjunt no es fa gens llarg. I
si el baròmetre és la resposta dels joves espectadors, afortunadament
molt més sincera que la dels adults, una bona estona d’aplaudiments
entusiasmats d’aquests, ens indica que tenim entre mans un esplèndid
exercici d’entreteniment i reflexió alhora, cosa que acostuma a maridar
com un bon vi amb un bon menjar, per a profit dels afortunats
consumidors.

Us la recomano ferventment, joves i adults.

A mitjan febrer, també estarà programada un cap de setmana a la Nau Ivanow