Va ser enmig d’una de les escenes de la celebrada obra ‘Barcelona’, de Pere Riera, representada la temporada 2012-2013, primer al Teatre Nacional de Catalunya i després al Teatre Goya, que Emma Vilarasau va tenir l’oportunitat —en aquell paperàs glamurós d’una actriu de ficció dels anys trenta que s’havia establert a París per triomfar—, de recitar un breu fragment de ‘Fedra’, de Jean Racine. En francès, esclar! I com tota una dama de la Comédie Française, baixant per l’escalinata de fusta de la mansió dels industrials Vila, en plena guerra civil.

És des d’aleshores, pel que sembla, que la idea de fer-se seu del tot el personatge de Fedra li ballava pel cap. A ella i al director Sergi Belbel. Abans, esclar, els dos van passar per la muntanya, sepultada fins al coll, del clàssic ‘Els dies feliços’, de Samuel Beckett, dirigida per Sergi Belbel. I finalment, han escalat una altra muntanya, aquest de sorra lunar i còdols gegants, al Teatre Romea, sota el pas de la rotació del sol durant dues hores i deu minuts, un sol llunàtic: ara ple, ara minvant, ara creixent, ara nou, al ritme dels alexandrins de Jean Racine (La Ferté-Milon, França, 1639 – París, 1699) —que al segle XVII no s’hi va posar per poc!— i que el mateix director del muntatge, Sergi Belbel, ha traduït de cap i de nou.

‘Fedra’ és, sobretot, llengua. El mite, a hores d’ara, queda molt lluny. I al servei de la llengua, Belbel ha posat tota la companyia d’aquesta versió que aconsegueix demostrar que la discutida acústica del Teatre Romea és superable si els intèrprets volen, vigilant molt la claredat de cada frase, de cada paraula, passant de puntetes sobre el ritme alexandrí. Aquest treball actoral és el principal actiu que té el muntatge per als espectadors que vulguin escoltar Jean Racine a la catalana sense perdre’s ni una síl·laba ni un fonema. Audició i comprensió, doncs, garantida.

¿Però què té l’obra ‘Fedra’, de Jean Racine, que, a manera que avança, es fa reiterativa i feixuga com un carro carregat de rocs, que deia en Roc? Doncs, que en ple segle XXI, la tragèdia, per mor de la passió de Fedra pel seu fillastre Hipòlit —i encara més si aquesta tragèdia va passar entre déus que qui sap on paren— no aconsegueix connectar amb els esquemes sentimentals i socials d’aquest moment. ¿I quina és la reacció d’una part de l’auditori…? Doncs que, quan resulta que Teseu, l’espòs de Fedra, arriba de la guerra i es descobreix que no és mort, una part dels espectadors reben la trapelleria de Racine amb somriures i alguna rialla de comèdia enmig de la tragèdia. (…)