La Baldufa practica un treball artesanal, aparentment senzill, però que genera un devessall d’imatges que sorprenen i captiven, tot narrant el conte escrit per Oscar Wilde. Tot i que l’arrencada tingui un punt de clown, de seguida la negror va pujant a escena i ensenyant les parts més amagades de la pobre ciutat que presideix una estàtua rica i ostentosa. Després d’una àmplia gira, arriben al TNC amb la interiorització mecànica del desplegament tècnic molt ben apresa i deixant respirar  l’emoció dels personatges.

Aquest príncep feliç vol corregir els seus errors però no ho fa, segurament, tampoc amb equitat: És una justícia de traç gros, probablement estèril perquè no sembla que cap afortunat sàpiga reconèixer i valorar l’esforç. No hi ha gratitud. I, tot i així, segueix havent-hi entrega de l’oreneta i d’El príncep. És donant que perden però que, alhora recobren un escalf humà. El joc d’ombres evoca al treball, també preciosista de “Somnis de sorra”. En aquesta peça, a més, hi ha la profunditat de Wilde que garanteix una conversa apassionant (si es vol) amb fills, tot tornant cap a casa. Quines són les dues coses més valuoses de la ciutat?