¿És imaginable un Somni
d’una nit d’estiu sense aquell guspireig que crepita a cada racó del bosc,
sense aquelles pampallugues lluminoses que et fan niu a la mirada i et picossen
les oïdes? No, és clar. Doncs sempre hi
ha un encara més difícil: un Somni
fred com la superfície d’un mirall al cim del Mont Blanc, un Somni sense espurna ni caliu, de factura
impecable però amb alens de rosada matinal i de rellent nocturn. És el Somni de Joan Ollé, de traç segur i de
mirada incerta, saturat de mastec, avorridot, distant. I amb un vestuari de
festa de disfresses. Shakespeare badallaria.