Tot el pes de la narració cau en Josep Julien, que parla
amb naturalitat de fets gravíssims (és un pinxo que acaba embolicat en un
tiroteig i un assassinat). Igual que diria en Serrat, “eren els seus i han
estat els únics”. És la seva vida i l’ha viscuda de la manera que ens relata.
El què no queda tan clar és si també ha estat la seva elecció… Potser costa de seguir segon a segon una trama molt
embolicada. Però la tasca de Julien és important. Aconsegueix fer-nos riure (hi
ha coses, diu, que “tenen una certa gràcia… malaltissa”), commoure’ns i que
el compadim. Sentiments tots de vegades oposats que ell ens desperta sense
perdre en cap moment la sinceritat ni la proximitat, amb una manera de parlar
molt propera i comuna, farcint el relat de noms de gent desconeguda… (a qui
no li han explicat històries amb noms i cognoms de gent que no coneix ni
coneixerà mai?) La credibilitat de Julien és total. 

(…)