Una gran obra, un gran autor, un gran
director, una gran actriu, una gran posada en escena. Dies feliços ho té tot. És una obra rica en lectures i, per tant,
en conclusions. Winnie, com cada matí, es desperta soterrada fins a la cintura
en un paisatge desèrtic brutal que, gràcies als efectes de llums, juga el seu
propi paper, i sembla que hagi de cantar Hoy
puede ser un gran día, en un optimisme inquietant. Sent nostàlgia dels dies
feliços viscuts amb el seu marit, que l’acompanya i (presumptament) la distreu.
Qualsevol cosa la distreu i, per tant, la fa feliç. “Una formiga viva!”,
exclama, tota alegra. Se’ns mostra mona, tendra, dolça. Mostra esperança perquè
espera un canvi i qualsevol cosa (com una formiga) pot ser-ho. Respira, respira
profundament, com si l’aire (de les poques coses que li queden, incloses les
que guarda en la seva bossa) l’omplís d’alegria. Però el que la consola és la
pistola que deixa allà, sempre a mà… Ai…! En la segona part de l’obra, la sensació
de desesperació hauria de ser absoluta. Només li sobresurt el cap. “Beneeixo
els sorolls, m’ajuden a passar el dia, com en els dies feliços”…

La feina de la Vilarasau és immensa, perquè el
seu paper li ho exigeix. Amb mig cos, primer, i només amb el cap, després, desplega
tot un ventall de recursos facials, gestuals i vocals que manté viva la
representació. És una obra per gaudir d’un teatre acurat, precís i molt ben
resolt. I per fer-se preguntes transcendentals: qui som? Què fem en el món? On
és l’esperança? Què val la vida? Cualquier
tiempo pasado fue mejor? Però no és una peça per a tots els públics: a
primer cop d’ull la situació és ben estranya i no deixa de ser-ho en tot el
monòleg (gairebé). Aquí està el risc de Beckett: en molts casos, la gent pot
plantar-se en no resoldre preguntes més prosaiques: què fa aquesta senyora
soterrada? Què fa el seu home reptant pel terra? Què li ha passat? Fins a
arribar a una pregunta maleïda que la transportaria a un bucle amb difícil
sortida, i és: què m’estan explicant?